Vés al contingut

Terenci

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Per a altres significats, vegeu «Terenci (desambiguació)».
Plantilla:Infotaula personaPubli Terenci Àfer
Imatge
Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement190 aC ↔ 185 aC Modifica el valor a Wikidata
Cartago Modifica el valor a Wikidata
Mort159 aC Modifica el valor a Wikidata (25/26 anys)
Llac Estimfal (Grècia) Modifica el valor a Wikidata
Causa de mortofegament Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Camp de treballPoesia, forma dramàtica i comèdia Modifica el valor a Wikidata
Lloc de treball Antiga Roma Modifica el valor a Wikidata
OcupacióComediògraf
PeríodeRepública Romana mitjana Modifica el valor a Wikidata
ActivitatS. II aC
GènereComèdia
Obra
Obres destacables
Musicbrainz: 25bd4e45-135c-44d1-a633-d5b99978fdec Discogs: 2278163 Project Gutenberg (autor): 25168 Goodreads (autor): 3009651
Find a Grave: 87163099Modifica el valor a Wikidata

Publi Terenci Àfer (llatí: Publius Terentius Afer), conegut simplement com a Terenci (Cartago, c. 184 aC - Estimfal, Arcàdia, ~159 aC),[1] va ser un comediògraf en llatí d'origen amazic.[2]

Biografia

[modifica]
Comèdies (volum I) de Terenci Àfer, traducció catalana publicada a Barcelona per la Fundació Bernat Metge l'any 1936 dins la Col·lecció Fundació Bernat Metge

Suetoni, en la Vida de Terenci, obra perduda però recollida pel gramàtic Donat, parla de la vida del poeta llatí, concretament a l'apartat De poetis.[3] L'altra gran font, que contradiu Donat en alguns punts, és la de l'historiador Fenestella.[4]

Nascut a Cartago el 184 segons Suetoni, o 194 segons Fenestella, Terenci fou comprat com a esclau quan encara era molt jove pel senador romà Publi Terenci Lucà.[5] El seu sobrenom Afer té més d'una explicació, pot ser una al·lusió als seus origen púnics, però era un sobrenom corrent de la Gens Domicia a Roma, sense cap connexió amb Àfrica.[4] Als joves originaris de Cartago es deia en llatí poenulus (‘petic punic’), i mai afer.[6]

L'estatut d'esclau no implicava, com en la creença popular, només la dur labor manual. Els romans benestants també se'n procuraven per a la transferència cultural i tecnològica, compraven «cervells».[7] Gràcies al seu talent i bellesa, que impressionaren fortament el seu mestre, va rebre una formació de persona lliure[8] i va ser ràpidament manumès, i prengué els noms del seu antic amo, com era costum entre els lliberts. Va tenir una filla que va casar-se amb un cavaller romà.

Acollit per l'alta societat aristocràtica, Terenci va ser protegit pels Escipions, el «cercle» dels quals comprenia Publi Corneli Escipió Emilià, Gai Leli el Sabi, Luci Furi Fil, etc. De bell antuvi, començaren a circular insídies sobre la identitat del veritable autor de les comèdies de Terenci.

Va escriure obres més literàries que centrades en la representació, dirigides a un públic frisós d'hel·lenisme. Aquest caràcter de les seves obres feia possible que algunes fossin representades més d'una vegada, en contra dels costums en el teatre romà. Això li valgué tota mena de dificultats amb el públic, en ocasió de les representacions. El seu rival, Lavini Lusci, o Lanuví Lusci, president del Collegium poetarum, el criticava perquè no respectava prou els models grecs i gosava adaptar-los lliurement al gust del públic romà i alhora en un estil més realístic.[9] Segons Lanuvi, el seu succés era dogut més aviat a les seves relacions que al seu talent.[10]

Es pot datar les sis comèdies entre el 166 i el 160 aC gràcies a les didascalia, la seva vita, l'única d'un poeta llatí arcaic que s'ha conservat i els pròlegs. Segons aquesta datació, l'activitat literària de Terenci va començar poc després de la victòria de Paul·le a Pidna contra Perseu de Macedònia, la biblioteca del qual va ser portada fins a Roma i va donar un gran impuls a les lletres llatines. A més, l'activitat de Terenci acaba justament l'any de la mort de Paul·le.

Va tenir una carrera molt breu. Després d'haver presentat les seves comèdies a Roma, el 160 aC va partir cap a Grècia per cercar-hi motius d'obres inèdites. Sembla que allí va traduir 108 comèdies de Menandre d'Atenes. Però a partir de l'any 159 aC, quan decidí tornar de Grècia, no se'n sap res més. La seva vida sembla interrompre's en aquell moment, quan tenia vint-i-cinc o trenta-cinc anys. Hi ha dues hipòtesis: Terenci hauria naufragat a la mar, a la badia de Lèucada, o desesperat per la desaparició dels seus manuscrits, hauria mort d'aflicció a Estimfal, Arcàdia.[11]

« Obsequium amicos,
veritas odium parit		 L'afalac genera amics, la veritat, odi.[12]

La condescèndència genera amics, la franquesa genera odi.[13]

 »
— Terenci, Andria, vers 68

Influències i models

[modifica]

Se sap que bona part dels models de Terenci són grecs, però no s'han conservat en la seva majoria. Les principals fonts per indagar-hi són els seus pròlegs i els comentaris de Donat. Quant a lÀndria, l'Hautontimorumenos, l'Eunuchus i l'Adelphoe, tant el títol com la temàtica de l'obra està presa d'obres homònimes de Menandre. Sembla que el model de l'Hecyra i del Formió està tret d'Apol·lodor de Carist. Per tant, Terenci substitueix en certa manera la influència de Plaute per la de Cecili Estaci i Menandre. També hi ha certes semblances estructurals entre les obres de Terenci i les tragèdies de Sòfocles. Així l'Àndria té semblances amb Èdip rei, i Terenci fa broma sobre això al vers 194 de l'obra, quan l'esclau diu «Davos sum, non Oedipus» (‘sóc Davos, no Èdip’).

Hi ha també influència de la filosofia grega, especialment dels corrents hel·lenístics, en idees com ara la «mesura daurada» entre dos extrems, o en les reflexions sobre el govern als Adelphoe. L'Àndria conté idees epicureistes (vv. 959-960). És ben possible que tota aquesta influència vingués de la biblioteca de Perseu de Macedònia. En alguns casos, aquests corrents són motiu de burla: en Formió 239-251, Geta diu que el seu amo ha premeditat tot l'embolic.

Característiques i innovacions

[modifica]

La gran diferència entre Plaute i Terenci rau en els pròlegs: Terenci els fa servir com a suscitadors de polèmica literària o de propaganda de les seves obres, un enfocament similar al de les parabaseis d'Aristòfanes. A més, a diferència de Plaute, Terenci, en els pròlegs, es dirigeix als espectadors, i així trenca la il·lusió dramàtica.

La introducció a l'argument, en les obres de Terenci, sempre es fa en una escena damunt de l'escenari, com en la comèdia hel·lenística. Sovint, les circumstàncies que envolten l'argument s'expliquen a un personatge que no les coneix, a algú que no pren part en l'acció del drama (prósopon protetikón en la comèdia hel·lenística).

Els càntics a l'estil plautià són rars en Terenci: n'hi ha dos a l'Àndria (481-485; 625-638) i un en l'última obra que va escriure, els Adelphoe (610-616).

Els versos solen ser senarii o de tipus llarg. Els efectes de so i la música desapareixen, així dona més importància als diàlegs; així doncs, cada obra es desenvolupa sense interludis lírics, la separació entre actes és insignificant.

L'ús de la contaminatio (o intertextualitat amb autors anteriors) hi és també notable: els personatges estereotipats de l'Eunuchus provenen del Kolax de Menandre; els Adelphoe, comèdia adaptada de Menandre, està ampliada amb una escena extreta del Synapothneskontes (2.1) de Dífil de Sinope. De vegades, aquesta contaminatio provoca contradiccions en l'obra, perquè s'avancen esdeveniments.

Un altre element que Terenci empra molt, per bé que no n'és l'inventor, és el doble argument. Així, en l'Àndria, tot i que la psicologia dels personatges secundaris no està gaire aconseguida, i els manca certa relació amb la trama principal. En l'Eunuchus i en el Formió, però, els dos arguments estan ben lligats. En l'Hautontimorumenos i en lAdelphoe el doble argument és el centre d'interès; tan sols lHecyra és simple, en aquest sentit.

Els monòlegs de Terenci són més curts que els de Plaute, però més nombrosos, i modelen l'argument. Solen aportar informació sobre la psicologia dels personatges, que és precisament on més destaca Terenci com a escriptor. Per exemple, en La Sogra, el marit es mostra calmat i sensible, a diferència de l'esperable. Personatges com la sogra o l'hetera també són sorprenents. El personatge de l'esclau no hi és tan important com en Plaute. En les primeres obres, el tractament de l'esclau no és gaire convencional; en d'altres, com el Formió i Els Germans, el tractament més clàssic del personatge no impedeix que es tracti d'obres innovadores igualment.

Però, per sobre de tot, el poeta vol enfrontar els seus personatges. Això està relacionat amb el costum de l'autor d'introduir els personatges de dos en dos. De vegades, aquest enfrontament és dins d'un mateix personatge, amb ell mateix. Per exemple, Pamfili, en La Sogra, passa d'estar enamorat de l'hetera a sentir afecte per la seva jove esposa. En El turmentador de si mateix i en Els Germans hi ha un intercanvi de rols entre els dos cavallers.

La seva vena més còmica ressorgí en les últimes comèdies, sobretot a partir del poc èxit de l'Hecyra. En l'última obra, els Adelphoe, hi ha elements plautians, com ara un càntic o un esclau que enreda constantment. El final prematur de la seva carrera no permet observar una evolució completa, però segurament s'hagués convertit en el mestre de la «comèdia seriosa», si és que no ja l'és.

Llenguatge i estil

[modifica]

Si Plaute pot considerar-se el creador del llenguatge literari llatí, Terenci en seria el refinador, un autor que es dedica a depurar la llengua i trobar un estil refinat. Fa servir un llenguatge més aristocràtic, més cultivat. Per aquest llenguatge polit va rebre lloances de Ciceró i Horaci. Juli Cèsar el va descriure com «puri sermonis amator» (‘un amant de la paraula pura’). Tot i això, la natura de certs personatges exigia un llenguatge més familiar.[14]

Hi ha, a més, invencions lingüístiques, com el participi perfet tetuli en l'Àndria (no el va utilitzar en cap altra obra). En general, però, la senzillesa i dicció són constants i expliquen el seu èxit com a autor en les escoles on s'impartia llatí. Si Plaute agafava expressions del lèxic popular i feia servir un registre col·loquial, Terenci, d'alguna manera, volia imitar Menandre per crear un llatí depurat que es pogués comparar amb l'àtic. Els parlaments, les preguntes i les respostes estan relacionades amb claredat entre si, i aquesta concisió i exactitud va facilitar el camí d'autors com Cèsar.

Terenci es mostra explícit en insults i noms de bèsties, així com en termes sexuals, però substitueix la violència per una fina ironia. Sovint empra aposiopesis (eufemismes) i deixa en l'aire, a l'enteniment del lector, el terme violent. L'ús d'interjeccions, com feia Menandre, també és constant.

Alhora vetllava per una unitat d'estil —la crueltat del Perinthia de Menandre no es troba en l'Àndria, per exemple, allà on l'esperaríem. Feia servir bastants noms abstractes en -io, reminsicència del grec hel·lenístic, que no es troba en altres autors contemporanis. A més, empra adjectius diversos per a fer metàfores sobre els estats d'ànim dels seus personatges, i sol indicar quan es produeix un canvi de subjecte en una frase.

L'estil terencià és menys retòric i poètic que el de Plaute, però més que el de Menandre. Els passatges narratius, però, són cosa a part. De fet, es poden distingir diversos registres en les seves obres, alguns dels quals pertanyen als personatges, els de classe baixa parlen diferent dels de classe alta, per exemple.

Les bromes de Plaute són substituïdes per sententiae ('dites'), que estableixen una connexió entre el que es diu i l'experiència comuna a l'espectador. Poden indicar un cert caràcter —així les de Micio en Els Germans— o destacar moments importants, però se'n serveix menys que Menandre.

Terenci va reduir el nombre de metres i no utilitzà càntics compostos simètricament en una varietat mètrica. Preferia els senarii iàmbics i els septenarii trocaics, tot i que tambe hi ha septenarii iàmbics i octonarii trocaics. El iàmbic octonarius és molt més freqüent en Terenci que en Plaute. Ocasionalment hi ha dàctils, bachii i coriambes. En la seva primera obra, l'Àndria, la varietat mètrica és notable, i el fet d'anar restringint-la cal atribuir-lo a una decisió motu proprio. Tanmateix, la varietat mètrica dins d'una mateixa escena no troba cap paral·lel en altres autors, així com tampoc dins d'un mateix diàleg. Plaute n'empra, però molt ocasionalment. Com Ciceró o Sèneca, Terenci sol omplir els dos últims peus d'un senarius amb una paraula llarga. Quan es tracta de diàlegs ràpids, sol dividir els senarii en quatre parts. A més, i a diferència de la majoria de poetes llatins, Terenci emprava molt els encavalcaments.

Posteritat

[modifica]

La Sogra, mentre Terenci encara era viu, va ser mal rebuda pel públic dos cops. L'Eunuc, en canvi, obtingué un gran èxit, com ens relata Suetoni. Referències més tardanes a Terenci, es troben en Horaci (Epistulae 2.1. 60-61), que també en digué que era molt valorat pels crítics de l'època (Epistulae 2. 1. 59). Volcaci Sedigit, en la seva llista de comediògrafs llatins, en canvi, posa Terenci en un modest sisè lloc; Afrani, en canvi, el tenia per incomparable. Ciceró l'apreciava pel seu estil —en les Epistulae ad Atticum (7. 3. 10) diu que té elegantiam sermonis, elegància d'escriptura— i cita sovint frases seves. Altres autors cèlebres, com Quintilià (Institutio Oratoria 10. 1. 90), en recomanaren l'estudi, i de fet és un autor amb gran presència escolar. Els mateixos gramàtics de l'antiguitat l'estudiaren a fons, i constitueix un model per a molts pares de l'Església.

Al segle x, la monja Roswitha de Gandersheim va compondre sis drames cristianes en un estil terencià força amateur perquè volia substituir per sempre més les seves obres, que considerava immorals i impúdiques.[15] Esperava fer oblidar l'obra de Terenci, el que no li va reeixir, encara que només fos perquè les seves obres tenen poc més en comú amb les de Terenci que el seu nombre, ni eren tampoc comèdies.[16] En el prefaci, Roswitha escriu: «Mant que és fidel a la paraula de Déu i que fins i tot menyspreu qualsevol paganisme, llegeix, tanmateix, les obres poètiques de Terenci amb plaer i fervor; però, mentre la gràcia de la llengua desperta el seu delit, el seu cor és contaminat pel contingut impiu.»[17]

La seva influència moderna és notable, sobretot en el llenguatge, per als estudiosos. Pels seus temes influí en poetes satírics, novel·listes i moralistes, i va ser un dels autors redescoberts per l'humanisme. A més, contribuí al món del teatre en l'ús del doble argument.

« Les comèdies de Terenci són per la seva tècnica dramàtica i per la pietat i moderació dels sentiments, les obres teatrals de l'antiguitat clàssica que més s'adiuen amb el gust modern »
— Pere Coromines[18]

Obres

[modifica]

Títol

[modifica]

Traduccions catalanes

[modifica]

La primera traducció completa en quatre volums, per Pere Coromines, que també en va escriure els prefacis, dins la Col·lecció Bernat Metge. Son fill Joan Coromines va establir el text llatí,[1][19] i el mateix Pere reconeix l'ajuda de sa filla Hortènsia. El projecte es va inciar el 1922, el primer volum va sortir el 1936,[20] i per la prohibició absoluta de publicar en català durant el primer franquisme, els tres altres van seguir amb traducció pòstuma, des de 1956.[21]

Referències

[modifica]
  1. 1 2 «Publi Terenci Àfer». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia.
  2. ↑ Raven, Susan. Rome in Africa. Routledge, 1998, p. 122.
  3. ↑ The Life of Terence (en anglès). James Loeb & Harvard University Press, 1914 (Loeb Classical Library).
  4. 1 2 Donne, William Bodham. «P. Terentius Afer». A: William Smith (ed.). A Dictionary of Greek and Roman biography and mythology (en anglès). Londres: John Murray, 1870.
  5. ↑ González i Ruiz, Samuel. «Poesia dramàtica: Plaute i Terenci». El Foc de Prometeu. [Consulta: 5 gener 2026].
  6. ↑ Terenci/CorominesI, 1936, p. II, Introducció.
  7. ↑ Shaw, Brent. «The Great Transformation: Slavery and the Free Republic». A: Harriet I Flower. The Cambridge Companion to the Roman Republic. 2a ed. 2014. Nova York: Cambridge University Press, 2004, p. 194-195. ISBN 978-1-107-03224-8.
  8. ↑ Terenci/CorominesI, 1936, p. III, Introducció.
  9. ↑ Schmidt, Peter L. «L.[uscius] Lanuvinus». A: Hubert Cancik & Helmuth Schneider. Brill's New Pauly: encyclopaedia of the ancient world : Antiquity (en anglès), 2011. citat per: «Luscius Lanuvinus 2nd cent. B.C» (en anglès). Catalogue. Perseus.
  10. ↑ Terenci/CorominesI, 1936, p. IV, Introducció.
  11. ↑ Terenci/CorominesI, 1936, p. VII-VIII, Introducció.
  12. ↑ Peris, Antoni. Diccionari de locucions i frases llatines. Enciclopèdia Catalana, 2001.
  13. ↑ Terenci/CorominesI, 1936, p. 22, vers 68.
  14. ↑ Condom i Gratacós, 2002, p. 186.
  15. ↑ de Gandersheim, Roswitha. Die Dramen der Roswitha von Gandersheim (Transcription) (en alemany). Traducció: Ottomar Piltz. Philipp Reclam, 2018, p. 26.
  16. ↑ Gandersheim/Piltz, 2018, p. 27.
  17. ↑ Gandersheim/Piltz, 2018, p. 45.
  18. ↑ Terenci/CorominesI, 1936, p. XXXIV, Introducció.
  19. ↑ Condom i Gratacós, 2002, p. 185.
  20. ↑ Moncunill i Martí, Noemi. «"Res d'humà no tinc per estrany". El Terenci de Pere i Joan Coromines». A: Les traduccions catalanes dels clàssics. Barcelona: Edicions de la Universitat de Barcelona, 2024, p. 153, 156. ISBN 978-84-10-50038-9.
  21. ↑ Moncunill i Martí, 2024, p. 154.

Bibliografia

[modifica]

Enllaços externs

[modifica]
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Terenci&oldid=37644205»