Tannhäuser (Wagner)
 Josef Tichatschek i Wilhelmine Schröder-Devrient a Tannhäuser el 1845 | |
| Títol original | Tannhäuser und der Sängerkrieg auf Wartburg (de)  |
|---|---|
| Forma musical | òpera |
| Compositor | Richard Wagner |
| Llibretista | Richard Wagner |
| Lletrista | Richard Wagner |
| Llengua | alemany |
| Basat en | Llegendes alemanyes, Elementargeister de Heinrich Heine (1837); Der Sängerkrieg conte d'E. T. A. Hoffmann; Eckhart el fidel i Tannhäuser de Ludwig Tieck (1799). |
| Publicació | segle XIX |
| Gènere | òpera |
| Parts | 3 |
| Catalogació | WWV 70 |
| Durada | 225 minuts |
| Lloc de la narració | Castell de Wartburg |
| Època d'ambientació | segle XIII |
| Versió |
|
| Personatges |
|
| Estrena | |
| Estrena | 19 d'octubre de 1845 |
| Escenari | Königlich Sächsisches Hoftheater de Dresden, |
| Estrena als Països Catalans | |
| Estrena al Liceu | 11 de febrer de 1887 (estrena a Espanya) |
  | |
Tannhäuser und der Sängerkrieg auf Wartburg (en alemany, Tannhäuser o el concurs de cant de Wartburg) és una òpera romàntica en tres actes, amb música i llibret de Richard Wagner, basada en les llegendes alemanyes de Tannhäuser i el Concurs de cant de Wartburg. El mateix Wagner va dirigir-ne l'estrena, el 19 d'octubre de 1845, al Königlich Sächsisches Hoftheater de Dresden. La seva neboda, Johanna Wagner, va interpretar el paper d'Elisabeth. Hi ha dues versions de l'òpera: la segona, la versió de París estrenada el 13 de març de 1861, és la que se sol interpretar amb més freqüència. A Catalunya s'estrenà al Gran Teatre del Liceu l'11 de febrer de 1887.
La marxa de Tannhäuser va ser la primera música de Wagner que es va interpretar a Catalunya, gràcies a Josep Anselm Clavé, que la va programar en els concerts corals dels Jardins d’Euterpe de Barcelona el 16 de juliol de 1862. Per a aquesta ocasió, Clavé va haver de recórrer als cors femenins del Liceu, ja que els Cors de Clavé eren exclusivament masculins en aquella època.[1]
Està basada fonamentalment en dues llegendes alemanyes. Wagner va utilitzar principalment dues històries que apareixen en l'obra de Ludwig Bechstein,[2] entre altres fonts: una d'elles és la llegenda del cavaller Tannhäuser i l'altra és l'anomenada Der Sängerkrieg auf der Wartburg, és a dir el «concurs de cant del Castell de Wartburg». L'altra font és un episodi de Des Knaben Wunderhorn (Cants populars recopilats) (1805 - 1808) per Achim von Arnim i Celemens Brentano, anomenat Der Tannhäuser, on es relata la història del cavaller i de Venus. Wagner coneixia aquesta història des de la seva adolescència. Tanmateix, però, la impressió definitiva la va produir la visió del Wartburg, encara no restaurat, penjat sobre Eisenach, durant el viatge de tornada a Dresden, el 7 d'abril de 1842.
Tannhäuser constitueix una obra operística de notable densitat i sofisticació musical, on cada secció manifesta una càrrega dramàtica i heroica significativa, situant-la com un dels exemples més destacats de la segona etapa de maduresa de Wagner.[3] Els eixos temàtics principals se centren en la tensió entre l’amor sagrat i el profà, així com en la possibilitat de redempció a través de l’amor, elements recurrents en la producció tardana del compositor. L’òpera examina també la funció de l’artista en la societat, els vincles amb la història, les passions amoroses intenses, els conflictes bèl·lics i les gestes heroiques. La música fusiona la monumentalitat pròpia de Beethoven amb l’expressivitat lírica i llegendària del Romanticisme, reflectint la complexitat, la densitat orquestral i la intensitat emocional característiques de les primeres creacions wagnerianes. La dialèctica entre l’amor físic i l’espiritual es manifesta a través de passatges sonors que evoquen ambients quasi religiosos.[4]
Una part significativa de la partitura de Tannhäuser s’inscriu dins de la tradició de l’òpera romàntica que Wagner va consolidar i posteriorment va superar en els seus drames musicals madurs. Juntament amb Lohengrin (1850), aquesta obra assenyala la transició cap a una nova estètica operística que trobarà la seva expressió completa en Das Rheingold (composta el 1854, però estrenada només el 1869), primer episodi del cicle de l'Anell.[5]
Origen i context
[modifica]
Després de l’estrena de Der fliegende Holländer el 1843, Wagner va reprendre la seva recerca d’inspiració en la literatura medieval i renaixentista alemanya, un univers que finalment proveiria les fonts per a totes les seves obres posteriors. La seva última òpera, Parsifal, pren com a base un poema èpic de l’autor medieval Wolfram von Eschenbach, qui també apareix com a figura central a Tannhäuser. En aquesta obra, com en la resta de la producció wagneriana, història, llegenda i creació artística convergeixen per generar un drama de gran singularitat i intensitat.[5]
El protagonista històric és un minnesänger del segle xiii, equivalent alemany d’un trobador o joglar, autor de poesies centrades en l’amor eròtic i d’un poema destacat sobre la penitència. La llegenda que es va desenvolupar al seu voltant serveix de marc narratiu per a l’òpera. Wagner va mantenir l’argument essencial, però va modificar el desenllaç, i això permet que l’heroi sobrevisqués i assolís la redempció.[5]
La idea inicial de l’argument va sorgir durant la primera estada de Wagner a París amb la seva esposa Minna Planer, quan va llegir el poema germànic del segle xvi Das Volkslied vom Ritter Tannhäuser (La llegenda popular del cavaller Tannhäuser). El nucli de la història és la negativa del papa a perdonar el cavaller que s’havia abandonat als plaers de l’amor terrenal amb la deessa Venus, segons les llegendes ubicades al Hörselberg, a Turíngia. El relat apareix també a les Llegendes d’Alemanya dels germans Grimm i en el conte popular de Ludwig Tieck, Der getreue Eckart und der Tannhäuser. En tornar a Alemanya el 1842, Wagner es va documentar sobre els tornejos de cant que es celebraven en aquest castell al segle xiii, descobrint alhora llegendes complementàries com la del Minnesänger Heinrich von Ofterdingen, que va triomfar en un torneig gràcies a la màgia que havia après del bruixot hongarès Klingsor, personatge que Wagner incorporaria posteriorment a Parsifal.[5]
A l’estiu de 1842, els Wagner van passar les vacances a Teplice, situat a les muntanyes de Bohèmia. El compositor gaudia de llargues passejades i solia ascendir a les ruïnes de la fortalesa de Střekov (alemany Schreckenstein) i al cim de Wostrai. Va ser en aquest entorn, el 22 de juny, quan va iniciar la redacció del llibret que inicialment volia titular Der Venusberg,[6] i el 8 de juliol ja el tenia acabat. Pel que fa a la música, el cant del pastoret del tercer acte, va declarar haver-lo escoltat al natural, entonat pel flabiol d'un pastor de cabres mentre baixava un dia del Wostrai.[7] El gener de 1844 va quedar acabada la música del primer acte, i el desembre del mateix any ja tenia llesta la primera versió per a piano.[6]
Tannhäuser es desenvolupa als voltants del castell de Wartburg, proper a la ciutat d'Eisenach, al cor d’Alemanya, i a la cèlebre gruta de Venus, deessa de l’amor. Wartburg va acollir, segons la llegenda, un possible torneig de cant al segle xiii i va ser residència de Santa Elisabet d'Hongria (1207-1231). Tres segles més tard, el castell es vincularia amb Martí Luter, que hi va traduir el Nou Testament del grec a l’alemany. Aquesta òpera articula el seu nucli dramàtic al voltant de la dicotomia pagà-cristià.[5]
En aquella època encara no existien els drets d'autor, i els guanys de les òperes es repartien entre tots els implicats menys el compositor. Sense recursos, Wagner es va dirigir a la que ell considerava la seva «benefactora», la cantant Schröder-Devrient, inicialment disposada a invertir el capital necessari amb l'expectativa de futurs beneficis. No obstant això, sembla que, a l’hora de la veritat, la soprano va assumir un compromís amb un caçador que li va impedir participar en el projecte, obligant Wagner a buscar suport entre altres amics i finalment recórrer a usurers, la qual cosa va complicar encara més la seva situació econòmica.[6]
El protagonisme de Wagner en la producció de les seves òperes anava augmentant progressivament. Des de la cura i exigència de l’orquestra a Rienzi, passant per l’atenció a l’expressió dramàtica en Der fliegende Holländer, a Tannhäuser va començar a interessar-se també per la presentació escènica i a insistir en la plena realització de les seves indicacions.[8]
Els primers assajos amb els cantants es van iniciar el setembre de 1845. Schröder-Devrient havia d'interpretar Venus, un paper exigent tant vocalment com físicament, tot i que no excessivament llarg. La cantant va expressar les seves reticències al compositor, tement semblar ridícula pel seu aspecte, però Wagner es va mantenir ferm i no la va substituir. Josef Tichatschek, encarregat d’un altre paper principal, havia de compensar la seva comprensió limitada del personatge amb la força i el timbre de la veu. En canvi, el baríton assignat a Wolfram, Anton Mitterwurzer, es mostrava com un artista natural. Finalment, Elisabeth seria interpretada per la neboda del compositor, Johanna Wagner, una actriu destacada amb una veu notable.[8]
Representacions
[modifica]Versió de Dresden
[modifica]
Durant aquest període, Wagner exercia com a segon director de l’Òpera de Dresden i ja havia vist estrenar Rienzi i Der fliegende Holländer, cosa que li proporcionava una base sòlida per afrontar la preparació de la seva nova òpera. La composició de Tannhäuser es va iniciar el juliol de 1843 i es va concloure amb l’orquestració final el 13 d’abril de 1845, dades que es conserven gràcies al costum de Wagner de registrar diàriament amb gran detall totes les seves activitats, fins i tot les més insignificants. Malgrat la seva supervisió exhaustiva i la reputació del Königlich Sächsisches Hoftheater de Dresden, reconegut pels seus cossos estables i la qualitat dels cantants, l’estrena de l’òpera el 19 d’octubre de 1845 no va obtenir el ressò ni l’èxit que Wagner havia previst. L’estrena va tenir lloc el 19 d’octubre de 1845. La jornada va generar una gran expectació al teatre de Dresden, amb l’assistència de personalitats destacades, atretes per la reputació cada cop més consolidada de Wagner.[9]
Diversos elements van contribuir al fracàs de l’estrena. El tenor encarregat del rol principal, Josef Tichatschek, que més endavant esdevindria l’intèrpret favorit de Wagner durant la seva primera etapa operística, posseïa una veu excel·lent però escassos recursos dramàtics. Amb un caràcter afable i irònic, la complexitat psicològica de Tannhäuser, dividit entre l’amor terrenal de Venus i l’espiritual d’Elisabeth, superava la seva capacitat de comprensió. Elisabeth era interpretada per Johanna Wagner, filla adoptiva d’Albert, germà gran de Richard. Tot i comptar amb una veu fresca i esplèndida que prometia una carrera destacada, en aquell moment era massa jove per captar completament les subtileses del caràcter de la protagonista femenina. Pel que fa a la gran Wilhelmine Schröder-Devrient, encarregada de Venus, encara conservava moltes de les seves virtuts vocals i dramàtiques, però ja era una glòria en declivi i el seu físic robust, que ella mateixa reconeixia, feia difícil que encarnés convincentment la deessa de l’amor. A més, la introducció per primera vegada de la denominada "melodia infinita" va desconcertar els intèrprets. Tot i que encara apareixen àries definides, com el Cant de l’Estrella, la successió ininterrompuda de fragments exigia una presència escènica continuada i un tipus d’interpretació diferent del que s’esperava tradicionalment d’un cantant d’òpera.
El 1848, Liszt va escriure a Wagner per informar-lo de la seva intenció de portar Tannhäuser al Teatre de Weimar sota la seva direcció. Fins llavors Wagner havia mantingut certa distància amb Liszt, però va acceptar la proposta, i l’òpera es va estrenar a Weimar el març d’aquell any. Wagner estava convidat a assistir a la tercera representació, al maig, però els esdeveniments revolucionaris van impedir la seva presència.[10]
Malgrat els obstacles inicials, Tannhäuser va guanyar reconeixement a partir dels anys 1850, establint-se a tot Alemanya i també a ciutats com Viena, Amsterdam i Nova York. És rellevant assenyalar que va ser la primera òpera de Wagner que es va representar a Amèrica, el 1859.[3]
Versió de París
[modifica]
El públic considerava Tannhäuser massa extensa, i Wagner va cedir a la temptació de realitzar retalls que, més endavant, ell mateix lamentaria. Aquesta obra és, de fet, la que més revisions va experimentar, fins a donar lloc a una segona versió, concebuda per al públic de París per encàrrec de Napoleó III, a instàncies de la princesa Pauline von Metternich, el 1860. L’estrena d’aquesta versió es va produir el 13 de març de 1861 al Théâtre Impérial de l'Opéra de l'Opéra de París i va resultar un fracàs total, degut al boicot del Jockey Club, liderat per la comtessa Marie Walewska. Malgrat tot, l’òpera va comptar amb defensors apassionats com Baudelaire, que li va dedicar un article.[3] A Richard Wagner et Tannhäuser à Paris, Baudelaire va assenyalar que des de l’obertura l’obra exposa dos principis entre els quals l’ésser humà ha de decidir: Déu, representat pel «càntic religiós» del Cant dels pelegrins, i l’Infern o Satanàs, manifestat en el «càntic voluptuós» de Venus.[11]
Les frustrants experiències parisenques anteriors amb Der fliegende Holländer, marcades per incomprensió, indiferència i privacions, van alimentar en Wagner el desig d’assolir un gran èxit amb Tannhäuser. Anys després, va intentar de nou conquerir l’Òpera de París amb aquesta obra, desplaçant-se a la capital francesa per establir contactes amb figures influents, com Rossini, i negociant amb l’Òpera. Aquesta, però, exigia que, tot i que Tannhäuser no complís els tradicionals cinc actes, almenys inclogués un ballet. Wagner va dur a terme una revisió completa de la partitura per incorporar-lo, però, fidel a la seva concepció dramàtica, no volia interrompre l’acció amb un episodi de dansa desconnectat. Així, va decidir situar el ballet al principi, just després de l’obertura, integrant-lo amb la gran escena inicial de Venus i Tannhäuser.[12]
El públic de l’Òpera de París, acostumat a arribar tard perquè ho considerava de bon to, es va perdre el ballet, mentre que els membres del Jockey Club situats al segon pis van començar a protestar sorollosament durant el segon acte, exigint la representació del ballet. Això va donar lloc a una estrena caòtica, agreujada per la poca simpatia general cap a les obres alemanyes, i l’òpera va ser retirada després de només tres representacions.[12]
Cal assenyalar que, en aquell moment, Wagner ja havia concebut Tristan und Isolde i podia abordar l’amor de Venus amb una visió molt més madura que vint anys abans. Tot i això, l’escàndol parisenc va provocar que l’Òpera de Viena, que havia acceptat amb reticències posar en escena Tristan und Isolde i amb assajos ja avançats, decidís cancel·lar la producció, condemnant Wagner a un nou període d’escassa acceptació de la seva obra.[12]
Tot i que Wagner volia estrenar l’òpera al Théâtre Lyrique, el fet que finalment s’hagués de presentar a l'Òpera de París el va obligar a incorporar-hi un ballet, tal com exigia la tradició del teatre. Ho va acceptar, conscient de la importància de triomfar a la capital francesa, però va optar per situar el ballet a l’inici del primer acte —i no al segon, com era habitual— per integrar-lo plenament en l’acció i convertir-lo en una bacanal que evocava el món sensual de Venus.
A banda d’aquesta addició, la versió parisenca va comportar altres modificacions:
- El text fou traduït al francès.
- El teló s’aixecava abans d’acabar l’obertura i enllaçava directament amb la bacanal inicial, ampliada amb nova música d’una força sensual molt marcada.
- La primera escena entre Venus i Tannhäuser es va ampliar i transformar profundament; Wagner hi va introduir trets del seu estil més madur, amb un cromatisme que anticipava clarament el llenguatge de Tristan und Isolde.
- A l’Acte III, Venus apareixia físicament en escena —a diferència de la versió original, on només se’n sentia el leitmotiv— per evitar confusions al públic.
- Es va suprimir el solo de Walther von der Vogelweide a l’Acte II.
- La introducció de l’Acte III es va escurçar.
Amb el temps, les versions de Dresden i de París s’han consolidat com els punts de referència d’un procés de revisió molt més extens. Aquest procés no es va tancar amb la producció parisenca, que va passar a la història com un dels fracassos més sonats del gènere: la indisciplina extrema del públic va forçar una retirada immediata després de només tres representacions. També cal recordar que, al llarg dels anys, Wagner —sempre canviant i exigent— va publicar més indicacions d’interpretació per a Tannhäuser que per a cap altra de les seves obres, fins i tot més que per l’Anell.[5]
Versions modernes
[modifica]Després de comptar amb l'escena del Venusberg tal com Wagner la va concebre per a París, representar la primitiva versió de Dresden ha tingut fins ara un interès purament històric. Per això, els moderns directors solen buscar la manera d'aprofitar tots els recursos de les dues versions i sorgeixen interpretacions mixtes.
L'estrena a Barcelona
[modifica]
Quan Tannhäuser va arribar a Barcelona el 1887, el clima antiwagnerià que havia recorregut Europa ja s’havia esvaït, i l’obra va trobar una acollida relativament favorable entre el públic reduït que aquell vespre va desafiar la nevada. La Marxa —difosa ja un quart de segle abans per Josep Anselm Clavé en els concerts populars dels Jardins d'Euterpe— i l’ària de l’estrella foren, com era previsible, els passatges que més entusiasme despertaren, fins al punt que el públic en reclamà la repetició. L’obertura també va ser ben rebuda, però la resta de la partitura va suscitar un interès més temperat. En aquella primera sèrie de funcions de 1887 hi participaren Gemma Bellincioni i Adela Borghi en els rols d’Elisabeth i Venus, mentre que el tenor Giovanni Battisia De Negri, el baríton Paul Lhérie i el baix Luis Visconti encarnaren Tannhäuser, Wolfram i Hermann, respectivament. La direcció musical anà a càrrec de Joan Goula. La versió escollida fou la original, ja que la revisió parisenca no fou presentada al Liceu fins al 1907.
A partir d’aquell moment, Tannhäuser va consolidar una popularitat creixent. No només esdevingué una peça estimada pels cercles wagnerians —que hi veien ja les primeres metamorfosis decisives de l’estil del compositor—, sinó també per un públic menys familiaritzat amb el seu univers dramàtic. L’obra manté prou trets vinculats a la tradició perquè molts espectadors li passin per alt algunes longueurs característiques de Wagner.[13]
Personatges
[modifica]- Hermann, Landgraf de Turíngia, baix
- Tannhäuser, tenor
- Wolfram von Eschenbach, baríton
- Walther von der Vogelweide, tenor
- Biterolf, baix
- Heinrich der Schreiber, tenor
- Reinmar von Zweter, baix
- Elisabeth, neboda de Hermann, soprano lírica
- Venus, soprano dramàtica o mezzo soprano
- Un pastoret, veu blanca (soprano o nen soprano)
- Quatre patges, dues sopranos i dues contralts
- Dames, peregrins, nobles
Anàlisi musical
[modifica]És la tercera i última òpera que Wagner va presentar a Dresden. En aquell moment el compositor encara no havia abandonat del tot la idea de crear una grand opéra que pogués adaptar-se a l'Òpera de París, i això explica la notable magnificència escènica de la peça, visible en moments tan emblemàtics com la marxa del segon acte i l’entrada solemne dels participants en el torneig musical.[12]
A Tannhäuser, Wagner porta l’orquestra a un nivell d’exigència extraordinari, cosa que ja es percep des de la cèlebre obertura i la vibrant música de ballet que l'encadena. Són uns vint minuts d’onada sonora contínua que, només amb els recursos instrumentals, aconsegueixen encapsular el gran conflicte de l’òpera: la tensió permanent entre el desig del cos i l’aspiració de l’esperit.[5]
Tannhäuser combina diverses identitats operístiques. Va començar com una Romantische Oper alemanya, estrenada a Dresden el 1845, es va transformar en una grand opéra francesa a París el 1861 i, finalment, es va convertir en un hibrido de les dues versions que mai va satisfer del tot el seu creador. Malgrat això, continua essent un dels títols més atractius i sensorials de Richard Wagner, en què ja es percep clarament el camí cap a un drama musical de proporcions i intensitat inèdites.[14]
Wagner no va arribar mai a sentir-se plenament satisfet amb Tannhäuser. La nit del 22 de gener de 1883, menys d’un mes abans de morir, va posar punt final a una conversa amb Cosima tocant al piano la cançó dels pastors i el cor dels pelegrins. En el seu diari d’aquell dia, Cosima recull com ell es lamentava que «encara li deu al món un Tannhäuser». Potser al·ludia simplement a una producció idònia per a Bayreuth —on l’òpera no s’hi estrenaria fins al 1891, sota la direcció de Cosima—, però la inquietud de Wagner venia de molt abans: des de la primera estrena el 1845, havia continuat rumiant com perfeccionar allò que havia creat. Aquest desassossec va esdevenir gairebé una fixació. Tannhäuser és l’única òpera seva que va retocar en totes les noves produccions, revisant-ne fragments una vegada i una altra amb l’esperança d’arribar a una versió definitiva que, paradoxalment, mai no va trobar.[5]
L'obertura concentra el nucli dramàtic de l’òpera: la tensió entre l’amor terrenal i l'espiritual que divideix el protagonista. Igual que la resta de la partitura, funciona com un veritable poema simfònic fàcil de seguir quan se’n coneixen els leitmotiv, i és una de les pàgines més interpretades de Wagner, sovint programada en concerts.
La peça s’articula en dues grans seccions que resumeixen els pols oposats de l’obra: el tema dels pelegrins, vinculat al perdó, la pietat, l’amor pur i Elisabeth, i el del Venusberg, que evoca l’atracció sensual i voluptuosa. Aquests materials tornaran a aparèixer al llarg de tota l’òpera.
La primera secció és un ample maestoso amb estructura ABABA. El tema A, el de la peregrinació, s’exposa com un coral a càrrec de dos trompes, dos fagots i dos clarinets; el tema B, associat al perdó, emergeix en les violes i els violoncels amb un marcat cromatisme. Els vuitanta compassos que formen aquesta part construeixen un llarg crescendo i decrescendo que evoca el pas processional dels pelegrins, anticipant el gran cor del tercer acte.
La segona secció correspon al Venusberg i descriu musicalment una veritable bacanal, poblada de figures mitològiques —sàtirs, sirenes, nimfes— fins a culminar en l’himne dedicat a Venus, que Tannhäuser entonarà a la primera escena del primer acte.
En la versió francesa, aquesta música bacanal obre directament l’òpera i dona pas immediatament al ballet exigit per l'Òpera de París.
Discografia seleccionada
[modifica]| Any | Repartiment
(Tannhäuser, Elisabeth, Venus, Wolfram, Landgrave, Walther) |
Director, teatre i orquestra | Marca discogràfica |
|---|---|---|---|
| 1930 | Sigismund Pilinszky, Maria Müller, Ruth Jost-Arden, Herbert Janssen, Ivar Andrésen, Geza Belti-Pilinszky | Karl Elmendorff,
Orquestra i cor del Festival de Bayreuth, Versió de Paris |
Audio CD: Naxos,
Cat: 8.110094-95 |
| 1941 | Lauritz Melchior, Kirsten Flagstad, Kerstin Thorborg, Herbert Janssen, Emanuel List, John Dudley | Erich Leinsdorf,
Orquestra i Cor del Metropolitan NY, Versió de Paris |
Audio CD: Immortal Performances,
Cat: IPCD 1101-3 |
| 1942 | Lauritz Melchior, Helen Traubel, Kerstin Thorborg, Herbert Janssen, Alexander Kipnis, John Garris | George Szell,
Orquestra i Cor del Metropolitan NY, Versió de Paris |
Audio CD: Immortal Performances,
Cat: IPCD 1053-3 |
| 1943 | Max Lorenz, Maria Reining, Margarete Bäumer, Karl Schmitt-Walter, Ludwig Hoffmann, Walter Ludwig | Arthur Rother,
Cor de la Deutsche Oper, Orquestra simfònica de la Ràdio de Berlin |
Audio CD: BASF |
| 1951 | August Seider, Marianne Schech, Margarete Bäumer, Karl Paul, Otto von Rohr, Franz Klarwein | Robert Heger,
Cor i orquestra de la Òpera estatal de Baviera, versió de Dresden |
Audio CD: Membran
223055-370 |
| 1954 | Ramon Vinay, Margaret Harshaw, Astrid Varnay, George London, Jerome Hines, Brian Sullivan | George Szell,
Orquestra i Cor del Metropolitan NY, Versió de Dresden |
Audio CD: Sony Classical,
Cat: 886443900868 |
| 1954 | Ramon Vinay, Gré Brouwenstijn, Herta Wilfert, Dietrich Fischer - Dieskau, Josef Greindl,Josef Traxel | Joseph Keilberth,
Orquestra i cor del Festival de Bayreuth,Versió de Bayreuth |
Audio CD: Archipel,
Desert island Col. ARPCD 0280-3 |
| 1954 | Ernst Gruber, Brünnhild Friedland, Dora Zschille, Hans Krämer, Kurt Rehm, Gerd Lutze | Gerhard Pflüger,
Cor i orquestra simfònica de la Ràdio de Leipzig, |
Audio CD: Walhall,
Eternity Series WLCD 0222 |
| 1955 | Wolfgang Windgassen, Gré Brouwenstijn, Herta Wilfert, Dietrich Fischer-Dieskau, Josef Greindl, Josef Traxel | André Cluytens,
Orquestra i cor del Festival de Bayreuth, Versió de Bayreuth |
Audio CD: Orfeo d'Or,
Cat: C 643 043 D |
| 1960 | Hans Hopf, Elisabeth Grümmer, Marianne Schech, Dietrich Fischer-Dieskau, Gottlob Frick, Fritz Wunderlich | Franz Konwitschny,
Cor i orquestra de la Òpera de l'Estat de Berlin, Versió de Dresden (versió de París en una petita secció de l'Acte II) |
Audio CD: EMI,
Cat: CMS 7 63214 2 |
| 1960 | Hans Hopf, Leonie Rysanek, Irene Dalis, Hermann Prey, Jerome Hines, Robert Nagy | Georg Solti,
Orquestra i Cor del Metropolitan NY, Versió de Paris |
Audio CD: Walhall,
Eternity Series, WLCD 0325 |
| 1961 | Wolfgang Windgassen, Victoria de los Ángeles, Grace Bumbry, Dietrich Fischer-Dieskau, Josef Greindl, Gerhard Stolze | Wolfgang Sawallisch,
Cor i orquestra del Festival de Bayreuth, Versió de Bayreuth |
Audio CD: Orfeo d'Or,
Cat: C 888 143 D |
| 1962 | Wolfgang Windgassen, Anja Silja, Grace Bumbry, Eberhard Wächter, Josef Greindl, Gerhard Stolze | Wolfgang Sawallisch,
Cor i orquestra del Festival de Bayreuth, Versió de Bayreuth |
Audio CD: Philips,
Cat: 434 607-2 |
| 1963 | Hans Beirer, Gré Brouwenstijn, Christa Ludwig, Eberhard Wächter, Gottlob Frick, Waldemar Kmentt | Herbert von Karajan,
Cor i orquestra de la Òpera de l'Estat de Viena, Versió de Paris |
Audio CD: Deutsche Grammophon,
Cat: 457682 |
| 1964 | Wolfgang Windgassen, Leonie Rysanek, Barbro Ericson, Eberhard Wächter, Josef Greindl, Gerhard Stolze. | Otmar Suitner,
Cor i Orquestra del Festival de Bayreuth, versió de Bayreuth |
Audio CD: Golden Melodram. |
| 1968 | Wolfgang Windgassen, Birgit Nilsson, Birgit Nilsson, Dietrich Fischer-Dieskau,Theo Adam, Horst Laubenthal | Otto Gerdes,
Cor i orquestra de la Deutsche Oper Berlin, Versió de Dresden, (versió de París en una petita secció de l'Acte II) |
Audio CD: Deutsche Grammophon,
Cat: 471 708-2 |
| 1970 | René Kollo, Helga Dernesch, Christa Ludwig, Victor Braun, Hans Sotin, Werner Hollweg | Georg Solti,
Orquestra Filharmònica de Viena, Cor de la Òpera de l'Estat de Viena, Versió de Paris |
Audio CD: Decca,
Cat: 470 810-2 |
| 1978 | Spas Wenkoff, Dame Gwyneth Jones, Dame Gwyneth Jones, Bernd Weikl, Hans Sotin, Robert Schunk | Colin Davis,
Cor i orquestra del Festival de Bayreuth, Versió de Bayreuth |
DVD: DG,
Cat: 073 4446 |
| 1985 | Klaus König, Lucia Popp, Waltraud Meier, Bernd Weikl, Kurt Moll, Siegfried Jerusalem | Bernard Haitink,
Cor i orquestra simfònica de la Ràdio de Baviera, Versió de Dresden |
Audio CD: EMI,
Cat: CMS 7 47296 8 |
| 1988 | Plácido Domingo, Cheryl Studer, Agnes Baltsa, Andreas Schmidt, Matti Salminen, William Pell | Giuseppe Sinopoli,
Philharmonia Orchestra, Royal Opera House chorus, Paris Version |
Audio CD: Deutsche Grammophon,
Cat: 427 625-2 |
| 2001 | Peter Seiffert, Jane Eaglen, Waltraud Meier, Thomas Hampson, René Pape, Gunnar Gudbjörnsson | Daniel Barenboim,
Orquestra Berlin Staatskapelle, cor de la Òpera de l'Estat de Berlin, Dresden Version (usa la versió de Paris Version de l'acte I excepte seqüència ballet) |
Audio CD: Teldec,
Cat: 8573 88064-2 |
| 2014 | Peter Seiffert, Ann Petersen, Marina Prudenskaya, Peter Mattei, René Pape, Peter Sonn | Daniel Barenboim,
Staatskapelle Berlin, Cor de la Òpera de l'Estat de Berlin, Versió de Dresden, (usa la versió de Paris de l'Acte I, Escena I, incloent-hi ballet) |
DVD: Bel Air Classiques,
ASIN: B0168HCVM8 |
| 2010 | Stig Fogh Andersen, Tina Kiberg, Susanne Resmark, Tommi Hakala, Stephen Milling, Peter Lodahl | Friedemann Layer,
Cor i orquestra de la Òpera Reial Danesa |
2 DVD: DECCA,
cat: 074 3390 |
| 2012 | Robert Dean Smith, Nina Stemme, Marina Prudenskaya, Christian Gerhaher, Albert Dohmen, Peter Sonn | Marek Janowski,
Cor i orquestra simfònica de la Ràdio de Berlin, versió de Dresden |
Audio CD: Pentatone PTC 5186 405 |
| 2014 | Torsten Kerl, Camilla Nylund, Michelle Breedt, Markus Eiche, Kwangchul Youn, Lothar Odinius | Axel Kober,
Cor i orquestra del festival de Bayreuth, versió de Bayreuth |
Audio CD: Opusarte OA CD9044 |
| 2020 | Stephen Gould,
Lise Davidsen, Elena Zhidkova, Markus Eiche, Stephen Milling |
Valery Gergiev,
Bayreuth Festival orchestra and chorus, Tobias Kratzer, stage director |
DVD: Deutsche Grammophon,
Cat:735760 |
Referències
[modifica]- ↑ Programa d'Albert Galceran dedicat a Tannhäuser emès a Olesa Ràdio el 13 de gener de 2010[Enllaç no actiu]
- ↑ Ludwig., Bechstein,. Die Sagen von Eisenach und der Wartburg, dem Hörseelberg und Reinhardsbrunn. Kesselring, 1835.
- 1 2 3 «Catalunya Música transmetrà l'òpera Tannhäuser, de Richard Wagner, des del Liceu». ccma.cat. [Consulta: 20 desembre 2015].
- ↑ «Ressenya de l'òpera». Diputació Barcelona. Arxivat de l'original el 22 de desembre 2015. [Consulta: 20 desembre 2015].
- 1 2 3 4 5 6 7 8 May, Thomas. «Programa de mà» (en anglès). Metropolitan Opera. [Consulta: 20 desembre 2015].
- 1 2 3 García Pérez, 1989, p. 86.
- ↑ Newman, 2014, p. 332.
- 1 2 García Pérez, 1989, p. 87.
- ↑ García Pérez, 1989, p. 90.
- ↑ García Pérez, 1989, p. 98.
- ↑ Baudelaire, 1861, p. 36.
- 1 2 3 4 Alier, 2001, p. 483.
- ↑ Alier, Roger. «Cent anys després» (pdf) (en castellà). Barcelona: La Vanguardia, 18-11-1987.
- ↑ Rodríguez, Pablo L. «Ressenya de l'òpera» (en castellà). Teatro Real. Arxivat de l'original el 22 de desembre 2015. [Consulta: 21 desembre 2015].