Suad Amiry
| |||
| Biografia | |||
|---|---|---|---|
| Naixement | 1951  (74/75 anys)Damasc (Síria) | ||
| Nacionalitat | italiana | ||
| Formació | Universitat d'Edimburg Universitat de Michigan Universitat Americana de Beirut | ||
| Activitat | |||
| Ocupació | arquitecta, enginyera, escriptora | ||
| Ocupador | Universitat de Birzeit Riwaq (en)  | ||
| Premis | |||
.jpg?lang=ca)
Suad Amiry (àrab: سعاد العامري, Suʿād al-ʿĀmirī) (Damasc, Síria, 1951) és una arquitecta i escriptora siriana establerta a Palestina.[1]
Abans del seu naixement, els seus pares residien a Jerusalem Oest, d'on van ser expulsats per les forces israelianes el 1948.[2] Va créixer entre Amman, Damasc, Beirut i el Caire, i viu a Ramal·lah. Va estudiar arquitectura a la Universitat Americana de Beirut, a la Universitat de Michigan, i a la Universitat d'Edimburg (Escòcia). El 1981 va tornar a Ramal·lah com a turista, on va conèixer Salim Tamari amb qui es va casar i va romandre a viure-hi. Des de l'any 1991 fins al 1993 va ser membre de la Palestinian Peace Delegation a Washington DC, on va treballar en iniciatives de pau de les dones palestines i israelianes. Amiry va ser membre de la direcció de la Birzeit University fins al 1991.[2] Va fundar el Riwak Centre for Architectural Conservation el 1991. És el primer centre que va treballar en la rehabilitació i protecció de l'herència arquitectònica de Palestina.[3][4] El 2006 va ser nomenada vicepresidenta de la Junta d'Administradors de la Birzeit University.
El 2004 va publicar un llibre autobiogràfic, Sharon and My Mother-in-Law (‘Sharon i la meva sogra’),[5] relatant les successives invasions militars de l'exèrcit israelià entre el novembre de 2001 i el novembre de 2003.[6] L'obra va ser traduïda amb un gran èxit: plena d'humor i de mordacitat, així com reflexions tant sobre els monopolis a l'Orient Mitjà, el llarg conflicte araboisraelià com les vicissituds polítiques i socials de la zona.
El 2008 va publicar el llibre No hi ha sexe a Ramal·lah,[7] resposta a l'impacte personal, a l'enorme desil·lusió i a la profunda sensació de tristesa davant la victòria d'un partit religiós fonamentalista a les eleccions del parlament palestí el 2006. El 2010 va seguir Nothing to Lose but Your Life: An 18-Hour Journey with Murad.[8] Disfressant-se d'home, l'Amiry acompanya els germans Murad i Mohammed en un viatge de divuit hores que podria costar-li la vida. Mentre viatja en un autobús ple d'altres treballadors il·legals, l'Amiry aprèn i explica llurs històries i experiències, i en fa un relat cru de la vida com a homes palestins sota l'ocupació israeliana.[9]
Reconeixement
[modifica]Referències
[modifica]- ↑ «Everywoman - Life Under Israeli Curfew» (en anglès). BBC Sounds, 14-01-2005. [Consulta: 13 octubre 2025].
- 1 2 «Suad Amiry» (en anglès). Al Jazeera, 07-08-2010. [Consulta: 13 octubre 2025].
- ↑ «Riwaq Centre for Architectural Conservation» (en anglès). Archnet. [Consulta: 13 octubre 2025].
- ↑ Vio, Eleonora. «RIWAQ: Enacting Cultural Resistance Through Historical Heritage». East East. [Consulta: 13 octubre 2025].
- ↑ Amiry, Suad. Sharon and My Mother-in-Law: Ramallah Diaries (en anglès). Nova York: Knopf Doubleday, 2007-12-18. ISBN 978-0-307-42768-7.
- ↑ Imeu. «A Conversation with Palestinian Author Suad Amiry» (en anglès). Institue for Middle East Understanding, 30-06-2015. [Consulta: 13 octubre 2025].
- ↑ Grau, Xavier «No hi ha sexe a Ramallah». Eix Diari, 27-01-2014.
- ↑ Amiry, Suad. Nothing to lose but your life : an 18-hour journey with Murad. Doha, Qatar : Bloomsbury Qatar Foundation Publishing, 2010. ISBN 978-99921-42-05-9.
- ↑ Imran, Yousra Samir «10 must-read books about the Palestinian struggle» (en anglès). The New Arab. Arxivat de l'original el 2025-06-24.
- ↑ «Anne Lacaton and Suad Amiry winners of the W Awards 2025» (en anglès). Metalocus, 08-03-2025. [Consulta: 13 octubre 2025].
- ↑ «Suad Amiry» (en anglès). World Biographical Encyclopedia. Prabook. Arxivat de l'original el 2025-01-04.