Vés al contingut

Saques

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
(S'ha redirigit des de: Saces)
Infotaula grup humàSaques

Modifica el valor a Wikidata
Tipusètnia i tribu Modifica el valor a Wikidata
Llenguakhotanès Modifica el valor a Wikidata
Religiórelixións turanianas (gl) Tradueix Modifica el valor a Wikidata
Part deirànics Modifica el valor a Wikidata

Els saques[1] o saces[2] (grec antic: Σάκαι, Sàkai, llatí: Sacae; xinès antic: 塞,*Sək; persa antic:𐎿𐎣𐎠, Sakā; en singular saca o sace) era el nom que donaven els perses a la branca oriental dels escites.

Segons Ptolemeu, limitaven a l'oest amb els sogdians, al nord amb els escites i a l'est amb els sers; eren nòmades, i vivien en coves. Es dividien en els càrates i els còmars (al riu Iaxartes), els comedes (a les muntanyes de Comèdia), massàgetes (a les muntanyes Ascatanques), els escites grineus (veïns dels anteriors), els toornes (al sud dels massàgetes) i els biltes. Formaren part de la satrapia XV juntament amb els caspis, i vivien entre Astarabad i Balkh.

Nom

[modifica]

Etimologia

[modifica]
Casc escita, aliatge de coure, Afrasiab, Samarcanda, segle VI-I aC.

Derivat d'una arrel verbal iraniana sak-, anar, vagar i que, per tant, significa nòmada, era el terme Sakā, del qual provenen els noms:[3]

Tot i que els escites, els saques i els cimmeris eren pobles nòmades irànics estretament relacionats, i els antics babilonis, els antics perses i els grecs antics utilitzaven respectivament els noms cimmeri, saka i escita per a tots els nòmades de l'estepa, i historiadors moderns primerencs com Edward Gibbon utilitzaven el terme escita per referir-se a una varietat de pobles nòmades i seminòmades de l'estepa euroasiàtica. El nom escita en l'erudició moderna contemporània generalment es refereix al poble nòmada irànic que, des del segle vii aC fins al segle III aC, va dominar les zones d'estepa i estepa forestal al nord del Mar Negre, Crimea, la vall del Kuban, així com les penínsules de Taman i Kerch.[8]Dandamayev 1994, p. 37 En l'erudició moderna, el nom 'Sakas' es reserva per a les antigues tribus del nord i l'est de l'Àsia central i del Turkestan Oriental per distingir-les dels massàgetes relacionats de la regió d'Aral i dels escites de les estepes pòntiques. Aquestes tribus parlaven llengües iranianes i la seva principal ocupació era el pastoralisme nòmada:

  • Cernenko 2012, p. 3: «Els escites van viure a l'edat del ferro primerenca i habitaven les zones septentrionals de les estepes del Mar Negre (pòntiques). Tot i que el període escita en la història de l'Europa de l'Est va durar poc més de 400 anys, des del segle VII fins al segle III aC, la impressió que aquests genets van fer en la història del seu temps va ser tal que mil anys després que haguessin deixat d'existir com a poble sobirà, el seu cor i els territoris que dominaven molt més enllà van continuar sent coneguts com a Gran Escítia».
  • Melyukova 1990, p. 97–98: Des de finals del segle vii aC fins al segle IV aC, les estepes centreeurasiàtiques van ser habitades per dos grans grups de tribus parents de parla iraniana: els escites i els sàrmates [...] «Pot afirmar amb confiança que des de finals del segle VII fins al segle III aC, els escites van ocupar les extensions estepàries de la zona nord del Mar Negre, des del Don a l'est fins al Danubi a l'oest».
  • Sulimirski 1985, p. 149–153: «Durant la primera meitat del primer mil·lenni aC, fa aproximadament entre 3.000 i 2.500 anys, la part sud de l'Europa de l'Est estava ocupada principalment per pobles d'origen iranià [...] Els principals pobles de parla iraniana de la regió en aquell període eren els escites i els sàrmates [...] La població de l'antiga Escítia estava lluny de ser homogènia, ni els escites en si mateixos eren un poble homogeni. El país que portava el seu nom estava governat per la seva tribu principal, els escites reials (Her. iv. 20), que eren d'origen iranià i s'anomenaven a si mateixos skolotoi (iv. 6); eren nòmades que vivien a l'estepa a l'est del Dnièper fins al Don, i a l'estepa de Crimea [...] Els veïns orientals dels escites reials, els sauròmates, també eren iranians; el seu país s'estenia per l'estepa a l'est del Don i el Volga».
  • Sulimirski & Taylor 1991, p. 547: «El nom 'escita' es troba en els autors clàssics i s'ha interpretat com a referència a un grup ètnic o poble, també esmentat en textos del Pròxim Orient, que habitaven la regió nord del Mar Negre».

Identificació

[modifica]

El nom Sakā va ser utilitzat pels antics perses per referir-se a totes les tribus nòmades iranianes que vivien al nord del seu imperi, incloent-hi tant les que vivien entre la Mar Càspia i l'estepa famolenca, com les que vivien al nord del Danubi i la Mar Negra.[9]

Per als aquemènides, hi havia tres tipus de Sakas: els escites ('més enllà del mar') presumiblement entre els grecs i els tracis al costat occidental del Mar Negre), els massàgetes (amb Barret frigi), els Sakā haumavargā ('bevedors hauma', més a l'est). Soldats de l'exèrcit aquemènida, detall de la tomba de Xerxes I, cap al 480 aC.[10]

Les inscripcions aquemènides inicialment enumeraven un sol grup de Sakā. Tanmateix, després de la campanya de Darius I del 520 al 518 aC contra els nòmades asiàtics, es van diferenciar en dos grups, tots dos vivint a l'Àsia Central a l'est de la mar Càspia:[9][11]

  • els Sakā tigraxaudā (𐎿𐎣𐎠 𐏐 𐎫𐎡𐎥𐎼𐎧𐎢𐎭𐎠) – Sakā que porten barrets punxeguts, que també eren coneguts com els Massagetae.[12][13]
  • els Sakā haumavargā (𐎿𐎣𐎠 𐏐 𐏃𐎢𐎶𐎺𐎼𐎥𐎠) – interpretat com a Sakā que jeien hauma (al voltant del foc),[14] que es pot interpretar com a Saka que veneren hauma.[15]

Un tercer nom es va afegir després de la campanya de Darius al nord del Danubi:[9]

  • els Sakā tayaiy paradraya (𐎿𐎣𐎠 𐏐 𐎫𐎹𐎡𐎹 𐏐 𐎱𐎼𐎭𐎼𐎹) – els Sakā que viuen més enllà del Mar (Negre), que eren els escites pòntics de les estepes de l'Europa de l'Est.

Un terme addicional es troba en dues inscripcions en altres llocs:[16][9]

  • el Sakaibiš tayaiy para Sugdam (𐎿𐎣𐎡𐎲𐎡𐏁 𐏐 𐎫𐎹𐎡𐎹 𐏐 𐎱𐎼 𐏐 𐎿𐎢𐎥𐎭𐎶) – Saka que són més enllà de Sogdia, un terme que Darius va utilitzar per al poble que formava els límits nord-orientals del seu imperi a l'extrem oposat al satrapia de Kush (els etíops).[17][18] S'ha suggerit que aquests Sakaibiš tayaiy para Sugdam eren el mateix poble que els Sakā haumavargā[19]

A més, les Inscripcions de Suez de Darius el Gran esmenten dos grups de Saka:[20][21]

  • el Sꜣg pḥ (𓐠𓎼𓄖𓈉) – Sakā dels Aiguamolls
  • el Sk tꜣ (𓋴𓎝𓎡𓐰𓇿𓈉) – Sakā de la Terra

L'erudit David Bivar havia identificat provisionalment la Sk tꜣ amb la Sakā haumavargā,[22] i John Manuel Cook havien identificat provisionalment el Sꜣg pḥ amb el Sakā tigraxaudā.[19] Més recentment, l'erudit Rüdiger Schmitt ha suggerit que el Sꜣg pḥ i el Sk tꜣ podria haver designat col·lectivament els Sakā tigraxaudā/Massagetae.[23]

El rei aquemènida Xerxes I va enumerar els Saka juntament amb els Dahā (𐎭𐏃𐎠) pobles de l'Àsia Central,[17][19][16] que possiblement podrien haver estat idèntics als Sakā tigraxaudā.[24][25][26]

Ubicació

[modifica]

Els Sakā tigraxaudā i Sakā haumavargā vivien a les estepes i les terres altes situades al nord d'Àsia Central i a l'est de la mar Càspia.[9][11][27]

Els Sakā tigraxaudā /Massagetae vivien més concretament al voltant de Coràsmia [28] i a les terres baixes de l'Àsia Central situades a l'est de la mar Càspia i al sud-est de la mar d'Aral, al desert de Kyzylkum i a l'altiplà d'Ustiurt, sobretot entre els rius Amudarià i Sirdarià.[24][23] Els Sakā tigraxaudā /Massagetae també es podien trobar a l'estepa Càspia.[12] La descripció imprecisa d'on vivien els massagetes per part d'autors antics ha portat, però, els estudiosos moderns a atribuir-los diverses ubicacions, com ara el delta de l'Oxus, el delta d'Iaxartes, entre els mars Càspia i Aral o més al nord o nord-est, però sense basar aquests suggeriments en cap argument concloent.[23] Altres ubicacions assignades als Massagetes inclouen la zona corresponent a l'actual Turkmenistan.[29]

Els Sakā haumavargā vivien al voltant de les muntanyes Pamir i la vall de Ferghana.[28]

Els Sakaibiš tayaiy para Sugdam, que podrien haver estat idèntics als Sakā haumavargā, vivien a la frontera nord-est de l'Imperi Aquemènida, al riu Sirdarià.[9]

Alguns altres grups saka vivien a l'est de les muntanyes Pamir i al nord del riu Sirdarià,[27] així com a les regions corresponents a les actuals Kirguizstan, Tian Shan, Altai, Tuva, Mongòlia, Xinjiang i Kazakhstan.[28]

Els Sək, és a dir, els Saka que estaven en contacte amb els xinesos, habitaven les valls d'Ili i Txu dels moderns Kirguizstan i Kazakhstan, que al Llibre de Han s'anomenava la terra dels Sək, és a dir, 'terra dels Saka'.[30]

Història

[modifica]

Orígens

[modifica]
Arzhan kurgans (segles IX-VII aC)
Arzhan i artefactes Saka primerencs, datats entre els segles VIII i VII aC

Les cultures escites/saka van sorgir a l'estepa euroasiàtica a l'alba de l'edat del ferro, a principis del segle I aC. El seu origen ha estat durant molt de temps motiu de debat entre els arqueòlegs.[31] Inicialment es va pensar que l'estepa pònticocàspia era el seu lloc d'origen, fins que l'arqueòleg soviètic Aleksey Terenozhkin va suggerir un origen de l'Àsia Central.[32][33]

L'evidència arqueològica actual suggereix que els orígens de la cultura escita, caracteritzada pels seus kurgans (un tipus de túmul funerari) i el seu estil animal del primer mil·lenni aC, es troben entre els escites orientals en lloc dels seus homòlegs occidentals: els kurgans orientals són més antics que els occidentals (com el kurgan de l'Altai Arzhan 1 a Tuvà), i elements de l’estil animal es testimonien per primera vegada a les zones del riu Ienissei i de l'actual Xina al segle X aC.[34] L'evidència genètica corrobora les troballes arqueològiques, suggerint una expansió inicial cap a l'est dels pastors de l'estepa occidental cap a la regió de l'Altai i la Mongòlia occidental, difonent les llengües iranianes i episodis de contacte posteriors amb poblacions locals de Sibèria i Àsia oriental, donant lloc a les cultures materials escites (orientals) inicials (Saka). Tanmateix, també es va trobar que els uns quants subgrups escites posteriors de l'estepa euroasiàtica tenien orígens locals; diferents grups escites van sorgir localment a través de l'adaptació cultural, en lloc de mitjançant patrons de migració d'est a oest o d'oest a est.[10][10][35][36]

Els sakes parlaven una llengua pertanyent a la branca iraniana de les llengües indoeuropees. Es creu que els enterraments pazyryk de la cultura pazyryk a l'altiplà d'Ukok als segles IV i III aC són de caps saka.[37][38][39] Aquests enterraments mostren similituds sorprenents amb les mòmies tarim anteriors a Gumugou.[38] El kurgan Issyk del sud-est del Kazakhstan,[39] i la cultura Ordos de l’altiplà d'Ordos també s'han relacionat amb els saka.[40] S'ha suggerit que l'elit governant dels xiongnu era d'origen saka, o si més no, estava significativament influenciada pels seus veïns iranians orientals.[10] Alguns estudiosos sostenen que al segle VIII aC, una incursió saka des de l'Altai podria estar connectada amb una incursió a la Xina Zhou.[41]

Història primerenca

[modifica]
Portadors d'homenatge Sakā Tigraxaudā a l'Imperi Aquemènida, Apadana, Escala 12.

Els saques estan testimoniats en registres històrics i arqueològics que daten al voltant del segle VIII aC.[42]

La tribu saka dels massàgetes / Tigraxaudā va ascendir al poder entre els segles VIII i VII aC, quan van emigrar des de l'est cap a l'Àsia Central,[23] d'on van expulsar els escites, una altra tribu nòmada iraniana amb la qual estaven estretament relacionats, després de la qual cosa van arribar a ocupar grans zones de la regió a partir del segle VI aC.[12] Els massagetes, que van obligar els primers escites a marxar cap a l'oest, a través del riu Volga i cap a les estepes caucàsiques i pòntiques, van iniciar un moviment significatiu dels pobles nòmades de l'estepa euroasiàtica,[43] després del qual els escites van desplaçar els cimmeris i els agatirsos, que també eren pobles nòmades iranians estretament relacionats amb els massagetes i els escites, van conquerir els seus territoris,[43][44][12][45][46][47] i van envair l'Àsia occidental, on la seva presència va tenir un paper important en la història de les civilitzacions antigues de Mesopotàmia, Anatòlia, Egipte i l'Iran.[45]

Durant el mateix segle vii aC, la presència saka va començar a aparèixer a la regió de la Conca del Tarim.[42]

Segons l'historiador grec antic Diodor de Sicul, els parts es van rebel·lar contra els medes durant el regnat de Ciaxares, després de la qual cosa els parts van posar el seu país i la seva capital sota la protecció dels sakes. Això va ser seguit per una llarga guerra que va oposar els medes als sakes, aquests últims liderats per la reina Zarinaea. Al final d'aquesta guerra, els parts van acceptar el domini mede, i els sakes i els medes van fer la pau.[48][10]

Rei saques capturat Skunkha, del Mont Behistun, Iran, relleu de pedra aquemènida del regnat de Darius I (r. 522–486 aC.)
Els saques com a súbdits de l'Imperi aquemènida a l'estàtua de Darius I, cap al 500 aC.

Segons l'historiador grec Ctèsies, un cop el fundador de l'Imperi Aquemènida persa, Cirus, va enderrocar el seu avi, el rei mede Astíages, els bactrians el van acceptar com a hereu d'Astiages i se li van sotmetre, després de la qual cosa va fundar la ciutat de Cyròpolis al riu Iaxartes, així com set fortaleses per protegir la frontera nord del seu Imperi contra els saques. Cirus va atacar els Sakā haumavargā, inicialment els va derrotar i va capturar el seu rei, Amorges. Després d'això, la reina d'Amorages, Sparethra, va derrotar Cirus amb un gran exèrcit de guerrers homes i dones i va capturar Parmises, el cunyat de Cirus i el germà de la seva esposa Cassandana, així com els tres fills de Parmises, que Sparethra va intercanviar a canvi del seu marit, després de la qual cosa Cirus i Amorges es van convertir en aliats, i Amorges va ajudar Cirus a conquerir Lídia.[49][50]}[10][51]

Cir, acompanyat pel Sakā haumavargā del seu aliat Amorges, va dur a terme més tard una campanya contra els massàgetes / Sakā tigraxaudā el 530 aC.[23] Segons Heròdot, Cir va capturar un campament massaget amb engany, després de la qual cosa la reina massagetes Tòmiris va dirigir la força principal de la tribu contra els perses, els va derrotar i va posar el cap tallat de Cir en un sac ple de sang. Algunes versions dels registres de la mort de Cir van anomenar els derbices, en lloc dels massagetes, com la tribu contra la qual Cir va morir en batalla, perquè els derbices eren una tribu membre de la confederació massàgetes o idèntica a tots els massagetes.[52][23] Després que Cir hagués estat ferit mortalment pels derbices/massàgetes, Amorges i el seu exèrcit Sakā haumavargā van ajudar els soldats perses a derrotar-los. Cir va dir als seus fills que respectessin la seva pròpia mare, així com Amorges, per sobre de tothom abans de morir.[51]

Possiblement poc abans de la dècada del 520 aC, els saques es van expandir a les valls de l'Ili i el Txu a l'est de l'Àsia Central.[30] També s'han trobat al voltant de 30 tombes Saka en forma de kurgans (túmuls funeraris) a la zona de Tian Shan, datades entre el 550 i el 250 aC.[42]

Darius I va lliurar guerres contra els saka orientals durant una campanya del 520 al 518 aC on, segons la seva inscripció a Behistun, va conquerir els massàgetes/ Sakā tigraxaudā, va capturar el seu rei Skunxa i el va substituir per un governant lleial al govern aquemènida.[23][51] Els territoris dels saques van ser absorbits per l'Imperi aquemènida com a part de Txorasmia, que incloïa gran part del territori entre els rius Amudarià i Sirdarià, i els saques van subministrar a l'exèrcit aquemènida un gran nombre d'arquers muntats.[53] Segons Poliè, Darius va lluitar contra tres exèrcits liderats per tres reis, anomenats respectivament Sacesphares, Homarges i Thamyris, i el relat de Poliè es basa en registres històrics perses precisos.[51] [54][10] Després de les reformes administratives de l'Imperi aquemènida per part de Darios, els Sakā tigraxaudā van ser inclosos dins del mateix districte fiscal que els medes.[55]

Durant el període del domini aquemènida, l'Àsia Central va estar en contacte amb les poblacions saques que, alhora, estaven en contacte amb la Xina.[10]

Després que Alexandre el Gran conquerís l'Imperi aquemènida, els saka van resistir les seves incursions a l'Àsia Central.[56]

Almenys a finals del segle II aC, els saques havien fundat estats a la conca del Tarim.[57]

Regnes de la conca del Tarim

[modifica]

Regne de Khotan

[modifica]
Caçador Saka amb arc, segles II-I aC, Almati, Kazakhstan

El Regne de Khotan va ser una ciutat estat Saka a la vora sud de la conca del Tarim. Com a conseqüència de la Guerra Han-Xiongnu que va abastar des del 133 aC fins al 89 dC, la conca del Tarim (actual Xinjiang, nord-oest de la Xina), incloent-hi Hotan i Kaixgar, va caure sota influència xinesa Han, començant amb el regnat de l'emperador Wu de Han (r. 141–87 aC).

Moneda de Gurgamoya, rei de Khotan. Khotan, segle I.

Anvers: Llegenda de Kharosthi, "Del gran rei de reis, rei de Khotan, Gurgamoya.

Rev: Llegenda xinesa: "Moneda de coure de vint-i-quatre grans". Museu Britànic

Les proves arqueològiques i els documents de Khotan i altres llocs de la conca del Tarim van proporcionar informació sobre la llengua parlada pels saka.[58][10] La llengua oficial de Khotan va ser inicialment el pràcrit gandhari escrit en kharosthi, i les monedes de Khotan datades del segle I porten inscripcions duals en xinès i pràcrit gandhari, cosa que indica vincles de Khotan amb l'Índia i la Xina.[59] Els documents supervivents, però, suggereixen que el poble del regne va utilitzar una llengua iraniana durant molt de temps. Documents del segle III dC en pràcrit de la propera Shanshan registren el títol del rei de Khotan com a hinajha (és a dir, generalísim), una paraula distintivament iraniana equivalent al títol sànscrit senapati, però gairebé idèntic al saka khotanès hīnāysa testimoniat en documents khotanesos posteriors.[59] Això, juntament amb el fet que els períodes de regnat registrats del rei es van donar com el khotanès kṣuṇa, implica una connexió establerta entre els habitants iranians i el poder reial, segons el professor d'Estudis Iranians Ronald E. Emmerick.[59] Va sostenir que els rescriptes reials en llengua khotanès-saka de Khotan que daten del segle X «fan probable que el governant de Khotan fos un parlant d'iranià».[59] A més, va argumentar que la forma primitiva del nom de Khotan, hvatana, està connectada semànticament amb el nom Saka.[59]

La regió va tornar a caure sota la sobirania xinesa amb les campanyes de conquesta de l'emperador Taizong de Tang (r. 626–649). Des de finals del segle VIII fins al segle IX, la regió va canviar de mans entre els imperis rivals Tang i tibetà. Tanmateix, a principis del segle XI la regió va caure en mans dels pobles turcs musulmans del khanat Kara-Khanida, cosa que va conduir tant a la turquificació de la regió com a la seva conversió del budisme a l'islam.

Un document de Hotan escrit en saques khotanès, que forma part de la branca iraniana oriental de les llengües indoeuropees, que enumera els animals del zodíac xinès en el cicle de prediccions per a les persones nascudes aquell any; tinta sobre paper, principis del segle IX

Documents posteriors en llengua khotanese-saques, que van des de textos mèdics fins a literatura budista, s'han trobat a Khotan i Tumshuq (al nord-est de Kashgar).[58] Documents similars en llengua khotanese-saques que daten principalment del segle X s'han trobat als manuscrits de Dunhuang.[10]

Tot i que els antics xinesos havien anomenat Khotan Yutian (于闐), un altre nom iranià més natiu que s'utilitzava ocasionalment era Jusadanna (瞿薩旦那), derivat dels indoiranians Gostan i Gostana, els noms de la ciutat i la regió que l'envoltava, respectivament.

Regne de Shule

[modifica]

De la mateixa manera que els pobles veïns del Regne de Khotan, el poble de Kaixgar, la capital de Shule, parlava saques, una de les llengües iranianes orientals. Segons el Llibre de Han, els saques es van dividir i van formar diversos estats a la regió. Aquests estats saques poden incloure dos estats al nord-oest de Kashgar, Tumshuq al nord-est i Tushkurgan al sud, al Pamir.[60] Kashgar també va conquerir altres estats com Yarkand i Kutxa durant la dinastia Han, però en la seva història posterior, Kashgar va ser controlat per uns quants imperis, inclòs la Xina Tang,[61][62][63] abans de passar a formar part del Khanat turc Qarakhànida el segle X. Al segle XI, segons Mahmud al-Kaixgarí, algunes llengües no turques com el kanchaki i el sogdià encara s'utilitzaven en algunes zones properes a Kashgar,[64] i es creu que el kanchaki pertany al grup lingüístic saka.[65] Es creu que la conca del Tarim va ser turquitzada lingüísticament abans del final del segle XI.[66]

Migracions del sud

[modifica]
Model d'una armadura de catafracta Saka/ Kangju amb protector de coll, de Khalchayan. Segle I aC. Museu d'Arts de l'Uzbekistan, núm. 40.[67]

Els saques van ser expulsats de les valls dels rius Ili i Chu pels yuezhi.[68][69][70] Un relat del moviment d'aquest poble es dóna als Registres del Gran Historiador de Sima Qian. Els yuehzhi, que originalment vivien entre Tängri Tagh (Tian Shan) i Dunhuang de Gansu, Xina,[71] van ser assaltats i obligats a fugir del Corredor de Hexi de Gansu per les forces del governant Xiongnu Modu Chanyu, que va conquerir la zona el 177-176 aC.[72][73][74][75][76][77] Al seu torn, els yuehzhi van ser responsables d'atacar i expulsar els sai (és a dir, saka) cap a l'oest, fins a Sogdiana, on, entre el 140 i el 130 aC, aquests últims van travessar el Sirdaroà cap a Bactriana. Els saka també es van moure cap al sud, en direcció al Pamir i al nord de l'Índia, on es van establir a Caixmir, i cap a l'est, per establir-se en uns quants dels estats oasis dels jaciments de la conca del Tarim, com ara Yanqi (焉耆, Qaraixahr) i Qiuci (龜茲, Kutxa).[78][79] A la meitat del segle ii aC es van veure atacats per la confederació tribal dels yuezhi, que empesos pels xiongnu es van presentar a la vall de Fergana, i van emigrar envaint la Sogdiana i la Bactriana on se suposa que van eliminar el regne grec de Bactriana.[30][80]

El Cavall Celestial, conegut comunament com a Cavall Ferghana, és un antic remate cerimonial de bronze. És originari de Bactriana, data del segle IV-I aC, i va ser hàbilment elaborat per les tribus saques.

L'antic geògraf grecoromà Estrabó va assenyalar que les quatre tribus que van derrotar els bactrians en el relat grec i romà –els asioi, pasianoi, tokharoi i sakaraulai– provenien de terres al nord del Sirdaria, on es troben les valls de l'Ili i el Chu.[30][81] La identificació d'aquestes quatre tribus varia, però els sakaraulai poden indicar una antiga tribu saka, els tokharoi són possiblement els yuezhi, i mentre que els asioi s'havien proposat que fossin grups com els wu-sun o els alans.[30][81]

Mapa de Sakastan ("Terra dels Sakas"), on els Sakas es van reassentar cap al 100 aC

El 128 aC l'ambaixador Txang Ki'en va visitar als yuezhi. Segons l'historiador Sseu-ma Ti'en ja ocupaven la Sogdiana al nord del riu Wei (Oxus). En aquest any sembla que el regne grec de Bactriana no estava ocupat pels yuezhi,[82] i no és clar que estigués totalment ocupat pels saques. Podria molt bé ser que la major part encara fos en mans dels grecs.

El 126 aC els yuezhi haurien creuat l'Oxus i haurien ocupat la major part de la Bactriana sota domini dels grecs.[83] Els saques sembla que es van dirigir al sud-oest i van ocupar Drangiana (Sistan) i Aracòsia (Kandahar).[84]

Una vegada a la Drangiana i Aracòsia, aquestes terres foren conegudes amb el nom de Sakastan ('país dels saques'), que va originar el nom Sistan. El rei part Mitridates II de Pàrtia (124-87 aC) va poder imposar la seva sobirania a la regió abans del 87 aC, però el 77 aC els saques van poder imposar a un rei del seu grat: Sanatroces de Pàrtia, que quan va tractar de separar-se de la seva tutela fou mort per ells. Gautamiputra Satakarni de l'Imperi Satavahana, a finals del segle I els va fer fora del Dècan.[85]

René Grousset va escriure sobre la migració dels saques: «els saques, sota la pressió dels yueh-chih [yuezhi], van envair Sogdiana i després Bactriana, ocupant allà el lloc dels grecs». Després, rebutjats cap al sud pels yueh-chih, els saka van ocupar el país saka, sakastana, d'on prové el modern Seistan persa.[81] Alguns dels saka que fugien dels yuezhi van atacar l’Imperi Part, on van derrotar i matar els reis Fraates II i Artàban.[68] Aquests saka van ser finalment establerts per Mitridates II en el que es coneix com a Sistan.[68] Segons Harold Walter Bailey, el territori de Drangiana (actualment a l'Afganistan i el Pakistan) va passar a ser conegut com a Terra dels Saka, i es va anomenar Sakastāna en la llengua persa de l'Iran contemporani, en armeni com a Sakastan, amb equivalents similars en pahlavi, grec, sogdià, siríac, àrab i la llengua persa mitjana utilitzada a Turfan, Xinjiang, Xina.[58] Això està testificat en una inscripció Kharosthi contemporània que es troba a la capital del lleó de Mathura pertanyent al regne saques dels indoescites (200 aC - 400 dC) al nord de l'Índia,[58] aproximadament al mateix temps que els xinesos registren que els Saka havien envaït i s'havien establert al país de Jibin罽賓 (és a dir, Caixmir, de l'Índia i el Pakistan actuals).

Iaroslav Lebedynsky i Victor H. Mair especulen que uns quants saques també podrien haver migrat a la zona de Yunnan, al sud de la Xina, després de la seva expulsió pels Yuezhi. Les excavacions de l'art prehistòric del Regne de Dian de Yunnan han revelat escenes de caça de genets caucasoides amb roba de l'Àsia Central.[86] Les escenes representades en aquests tambors de vegades representen aquests genets practicant la caça. Les escenes d'animals de felins atacant bous també recorden de vegades l'art escita tant pel tema com per la composició.[87] Les migracions dels segles II i I aC han deixat rastres a Sogdia i Bactria, però no es poden atribuir amb fermesa als Saka, de la mateixa manera que amb els jaciments de Sirkap i Taxila a l'antiga Índia. Les riques tombes de Tillia tepe a l’Afganistan, es consideren part d'una població afectada pels Saka.[88]

El clan Shakya de l'Índia, al qual pertanyia Siddharta Gautama, anomenat Śākyamuni Savi dels Shakyas, probablement també eren saques, tal com han al·legat Michael Witzel[89] i Christopher I. Beckwith[90] L'erudit Bryan Levman, però, va criticar aquesta hipòtesi per basar-se en poques o cap prova, i sosté que els Shakyas eren una població nativa de la plana nord-est del Ganges que no estava relacionada amb els saques irànics.[91]

Terres

[modifica]

Sakhi era el nom que rebien les terres dominades pels escites a la vora de la mar Càspia. D'aquest nom d'origen assiri derivaria el persa saka. És possible que el nom derivi de la seva ciutat central, anomenada pels hebreus com a Sakkez o Sacaj (nom que potser va originar el de la regió de Sacasene). Els antics geògrafs armenis coneixien una Shake, però no sembla relacionada amb la Sacasene. A la crònica d'Assurbanipal s'esmenta al cap mede Biriz-khadri, aliat a dos prínceps dels sakhi, Sarâti i Parikhia, fill de Gâgu, per atacar les terres del Gran Zab; però el seu territori fou al seu torn atacat pels assiris i foren fets presoners. Aquest Gagu podrida ser Gog, príncep de Rosh, Meshech i Tubal[92] on s'anomena sakhi els escites que suposadament dirigits per Gog van devastar les seves terres.[93]

Reis

[modifica]

Referències

[modifica]
  1. ↑ Alberich, Joan; et al. Diccionari llatí-català de noms propis, p. 158.
  2. ↑ Heròdot, 2010, p. 72.
  3. ↑ Szemerényi, Oswald. Four old Iranian ethnic names: Scythian – Skudra – Sogdian – Saka. Verlag der Österreichischen Akademie der Wissenschaften, 1980. ISBN 0-520-06864-5.
  4. ↑ West, Stephanie. Brill's Companion to Herodotus, 2002. ISBN 978-90-04-21758-4.
  5. ↑ Guang-da, Zhang. History of Civilizations of Central Asia Volume III: The crossroads of civilizations: AD 250 to 750, 1999. ISBN 978-81-208-1540-7.
  6. ↑ H. W. Bailey. Indo-Scythian Studies: Being Khotanese Texts, 7 de febrer de 1985, p. 67. ISBN 978-0-521-11873-6.
  7. ↑ Callieri, Pierfrancesco. «SAKAS: IN AFGHANISTAN», 2016. «L'etnònim Saka apareix en fonts antigues iranianes i índies com el nom de la gran família de nòmades iranians anomenats escites per les fonts clàssiques occidentals i Sai pels xinesos (grec: Sacae; opers: Sakā)..»
  8. ↑ Jacobson, Esther. The art of the Scythians: the interpenetration of cultures at the edge of the Hellenic world. Leiden ; New York: E.J. Brill, 1995. ISBN 978-90-04-09856-5.
  9. 1 2 3 4 5 6 Cook, 1985, p. 252-255.
  10. 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 Jacobson, Esther. The art of the Scythians: the interpenetration of cultures at the edge of the Hellenic world. Leiden New York Köln: Brill, 1995, p. 31 (Handbuch der Orientalistik / hrsg. von B. Spuler... Abt. 8. Handbook of Uralic studies). ISBN 978-90-04-09856-5.
  11. 1 2 Dandamayev, 1994, p. 44-46.
  12. 1 2 3 4 Olbrycht, 2000.
  13. ↑ Olbrycht 2021: «Aparentment, els Dahai representaven una entitat no idèntica als altres grups més coneguts dels Sakai, és a dir, els Sakai (Sakā) tigrakhaudā (Massagetai, que vagaven per Turkmenistan), i Sakai (Sakā) Haumavargā (a Transoxània i més enllà del Syr Daryā)».
  14. ↑ Schmitt, Rüdiger. «HAUMAVARGĀ». Encyclopædia Iranica, 2003.
  15. ↑ Dandamaev, Muhammad A.; Lukonin, Vladimir G. La cultura i les institucions socials de l'antic Iran. Cambridge University Press, 1989, p. 334. ISBN 978-0-521-61191-6.
  16. 1 2 Francfort, 1988, p. 173.
  17. 1 2 Bailey, 1983, p. 1230.
  18. ↑ Briant, Pierre. De Cir a Alexandre: Una història de l'Imperi Persa. Eisenbrauns, 29 de juliol de 2006, p. 178. ISBN 978-1-57506-120-7. «Aquest és el Regne que jo mantinc, des dels escites [Saka] que són més enllà de Sogdiana, des d'allí fins a Etiòpia [Cush]; des de Sind, d'allà fins a Sardis.»
  19. 1 2 3 Cook, 1985, p. 254-255.
  20. ↑ Young, 1988, p. 89.
  21. ↑ Francfort, 1988, p. 177.
  22. ↑ Bivar, A. D. H.. «Història de l'Iran oriental». A: Yarshater, Ehsan. Història de Cambridge de l'Iran. 3. Cambridge, Regne Unit: Cambridge University Press, 1983, p. 181–231. ISBN 978-0-521-20092-9.
  23. 1 2 3 4 5 6 7 Schmitt, 2018.
  24. 1 2 Harmatta, 1999.
  25. ↑ Abetekov, A.; Yusupov, H. «Antics nòmades iranians a l'Àsia Central occidental». A: Dani Ahmad Hasan. Història de les civilitzacions de l'Àsia Central. París, França: UNESCO, 1994, p. 24–34. ISBN 978-9-231-02846-5.
  26. ↑ Zadneprovskiy, Y. A.. «Els nòmades del nord d'Àsia Central després de la invasió d'Alexandre». A: Dani Ahmad Hasan. Història de les civilitzacions de l'Àsia Central. UNESCO, 1994, p. 448–463. ISBN 978-9-231-02846-5. «A mitjans del segle III aC va aparèixer l'ascens al poder d'un grup de tribus format pels parni (aparni) i els dahae, descendents dels massàgetes de la regió del mar d'Aral.»
  27. 1 2 Francfort, 1988, p. 168.
  28. 1 2 3 Francfort, 1988, p. 184.
  29. ↑ Olbrycht, 2021.
  30. 1 2 3 4 5 Yu 2010: "El poble daxia 大夏 de la vall de l'Amurdarià provenia de les valls dels rius Ili i Chu. De la Geografia d'Estrabó es pot deduir que les quatre tribus dels asii i altres provenien d'aquestes valls (l'anomenada "terra dels sai 塞" a la Hanshu 漢書, ch. 96A). "
  31. ↑ Järve, 2019.
  32. ↑ Unterländer et al., 2017.
  33. ↑ Krzewińska 2018
  34. ↑ Unterländer et al. 2017 "The origin of the widespread Scythian culture has long been debated in Eurasian archaeology. The northern Black Sea steppe was originally considered the homeland and centre of the Scythians until Terenozhkin formulated the hypothesis of a Central Asian origin. On the other hand, evidence supporting an east Eurasian origin includes the kurgan Arzhan 1 in Tuva, which is considered the earliest Scythian kurgan. Dating of additional burial sites situated in east and west Eurasia confirmed eastern kurgans as older than their western counterparts. Additionally, elements of the characteristic 'Animal Style' dated to the tenth century BCE were found in the region of the Yenisei river and modern-day China, supporting the early presence of Scythian culture in the East."
  35. ↑ Järve 2019.
  36. ↑ Kumar, Vikas; Wang, Wenjun; Zhang, Jie; Wang, Yongqiang; Ruan, Qiurong (en anglès) Science, 376, 6588, 4-2022, p. 62–69. Bibcode: 2022Sci...376...62K. DOI: 10.1126/science.abk1534. ISSN: 0036-8075. PMID: 35357918. «Of these, the Sakas were the descendants of Late Bronze Age (LBA) herders (such as the Andronovo, Srubnaya, and Sintashta) with additional ancestries derived from Lake Baikal (Shamanka_EBA) (EBA, Early Bronze Age) and BMAC populations (1, 17, 18). Sakas have been associated with the Indo-Iranian Khotanese language, which was spoken in southern Xinjiang before spreading to other parts of the region (19).»
  37. ↑ de Laet & Herrmann 1996 "The rich kurgan burials in Pazyryk, Siberia probably were those of Saka chieftains"
  38. 1 2 Kuzmina 2008
  39. 1 2 Kuzmina 2007 "The dress of Iranian-speaking Saka and Scythians is easily reconstructed on the basis of... numerous archaeological discoveries from the Ukraine to the Altai, particularly at Issyk in Kazakhstan... at Pazyryk... and Ak-Alakha"
  40. ↑ Lebedynsky, 2007, p. 125.
  41. ↑ «The Steppe – Military and political developments among the steppe peoples to 100 bc». A: , 15 juliol 2013.
  42. 1 2 3 J. P. mallory. «Bronze Age Languages of the Tarim Basin». Penn Museum. Arxivat de l'original el 9 setembre 2016.
  43. 1 2 Sulimirski i Taylor, 1991, p. 553.
  44. ↑ Harmatta, 1996.
  45. 1 2 Sulimirski i Taylor, 1991, p. 560-590.
  46. ↑ Batty, 2007, p. 202-203.
  47. ↑ Sulimirski, 1985.
  48. ↑ Olbrycht, 2021, p. 17-18.
  49. ↑ Francfort, 1988, p. 171.
  50. ↑ Dandamayev, 1994, p. 35–64.
  51. 1 2 3 4 Schmitt, Rüdiger. «AMORGES». Encyclopædia Iranica, 1989. [Consulta: 8 juliol 2022].
  52. ↑ Dandamayev, 1994.
  53. ↑ Dandamayev 1994
  54. ↑ Vogelsang, 1992, p. 131.
  55. ↑ Vogelsang, 1992, p. 160.
  56. ↑ L. T. Yablonsky. «The Archaeology of Eurasian Nomads». A: Hardesty. ARCHAEOLOGY – Volume I. EOLSS, 15 juny 2010, p. 383. ISBN 978-1-84826-002-3.
  57. ↑ Sinor 1990
  58. 1 2 3 4 Bailey, 1983.
  59. 1 2 3 4 5 Emmerick, R. E.. «Chapter 7: Iranian Settlement East of the Pamirs». A: Yarshater. The Cambridge History of Iran, Vol III: The Seleucid, Parthian, and Sasanian Periods, Part 1. Cambridge University Press; Reissue edition, 14 abril 1983, p. 265–266. ISBN 978-0-521-20092-9.
  60. ↑ Xavier Tremblay, "The Spread of Buddhism in Serindia: Buddhism Among Iranians, Tocharians and Turks before the 13th Century", in The Spread of Buddhism, eds Ann Heirman and Stephan Peter Bumbacker, Leiden: Koninklijke Brill, 2007, p. 77.
  61. ↑ Lurje, Pavel. «YARKAND», 2009.
  62. ↑ Whitfield 2004, p. 47.
  63. ↑ Wechsler, Howard J.; Twitchett, Dennis C. (1979). Denis C. Twitchett; John K. Fairbank, eds. The Cambridge History of China, Volume 3: Sui and T'ang China, 589–906, Part I. Cambridge University Press. pàgines 225–228. ISBN 978-0-521-21446-9.
  64. ↑ Scott Cameron Levi. Islamic Central Asia: An Anthology of Historical Sources. Indiana University Press, 2010, p. 72–. ISBN 978-0-253-35385-6.
  65. ↑ Ahmad Hasan Dani. History of Civilizations of Central Asia: The crossroads of civilizations, A.D. 250 to 750. UNESCO, 1996, p. 283–. ISBN 978-92-3-103211-0.
  66. ↑ Akiner. Cultural Change & Continuity In. Routledge, 28 octubre 2013, p. 71–. ISBN 978-1-136-15034-0.
  67. ↑ Frantz, Grenet. Splendeurs des oasis d'Ouzbékistan. Paris: Louvre Editions, 2022, p. 56. ISBN 978-84-125278-5-8.
  68. 1 2 3 Baumer 2012
  69. ↑ Benjamin, Craig. «The Yuezhi Migration and Sogdia». Ērān ud Anērān Webfestschrift Marshak, 01-03-2003. Arxivat de l'original el 18 febrer 2015. [Consulta: 1r març 2015].
  70. ↑ «Chinese History – Sai 塞 The Saka People or Soghdians». Chinaknowledge. Arxivat de l'original el 19 gener 2015. [Consulta: 1r març 2015].
  71. ↑ Mallory, J. P.; Mair, Victor H. The Tarim Mummies: Ancient China and the Mystery of the Earliest Peoples from the West, 2000, p. 58. ISBN 0-500-05101-1.
  72. ↑ Torday, Laszlo. (1997). Mounted Archers: The Beginnings of Central Asian History. Durham: The Durham Academic Press, pàgines 80–81, ISBN 978-1-900838-03-0.
  73. ↑ Yü, Ying-shih. (1986). "Han Foreign Relations," in The Cambridge History of China: Volume I: the Ch'in and Han Empires, 221 BC – A.D. 220, 377–462. Edited by Denis Twitchett and Michael Loewe. Cambridge: Cambridge University Press, pàgines 377–388, 391, ISBN 978-0-521-24327-8.
  74. ↑ Chang, Chun-shu. (2007). The Rise of the Chinese Empire: Volume II; Frontier, Immigration, & Empire in Han China, 130 BC – AD 157. Ann Arbor: University of Michigan Press, pàgines 5–8 ISBN 978-0-472-11534-1.
  75. ↑ Di Cosmo 2002, pàg. 174–189
  76. ↑ Di Cosmo 2004, pàg. 196–198
  77. ↑ Di Cosmo 2002, pàg. 241–242
  78. ↑ Yu Taishan (juny de 2010), "The Earliest Tocharians in China" in Victor H. Mair (ed), Sino-Platonic Papers, Chinese Academy of Social Sciences, University of Pennsylvania Department of East Asian Languages and Civilizations, pàgines 13–14, 21–22.
  79. ↑ Benjamin, Craig. «The Yuezhi Migration and Sogdia».
  80. ↑ Bernard, P. (1994). "The Greek Kingdoms of Central Asia". In Harmatta, János. History of Civilizations of Central Asia, Volume II. The development of sedentary and nomadic civilizations: 700 B.C. to A.D. 250. Paris: UNESCO. pàgines 96–126. ISBN 92-3-102846-4.
  81. 1 2 3 Grousset, Rene. The Empire of the Steppes. Rutgers University Press, 1970, p. 29–31. ISBN 0-8135-1304-9.
  82. ↑ O. Franke, Das alte Ta-hia der Chinessen ein Beitrag zur Tocharer Frage, 1920
  83. ↑ el llibre xinès Heou-Han-xou mostra explícitament als yuezhi ocupant el país i dividint el territori entre cinc caps o hi-heu o yabghu; el Tsi'en-Han xou no és tan explícit i diu que la Bactriana no tenia grans caps, només petits caps de viles, un poble dèbil que no volia la guerra, i que a l'arribada dels yuezhi tots es van sotmetre; aquesta descripció no quadraria amb la presència dels bel·licosos nòmades saces
  84. ↑ W. Tarn, a Greeks in Bactria and India (1938), observa que la invasió dels saces a Bactriana que esmenta Estrabó (XI, VIII 4) correspondria a la conquesta feta al segle vii aC i no al segle ii aC; Estrabó explica que Bactriana fou conquerida per les tribus nòmades dels asians, tocaris i sarauces vinguts del país al nord del Iaxartes. Els asians s'han identificat amb els wu-sun, els tocaris amb els yuezhi, i els sarauces serien una tribu dels saces.
  85. ↑ Rao, Raghunadha. History and Culture of Andhra Pradesh: From the Earliest Times to the present Day (en anglès). Sterling publishers, 1994, p. 13. ISBN 978-81-207-1719-0.
  86. ↑ Lebedynsky, 2006, p. 73.
  87. ↑ Mallory i Mair, 2008, p. 329–330.
  88. ↑ Lebedynsky, 2006, p. 84.
  89. ↑ Attwood, Jayarava «Possible Iranian Origins for the Śākyas and Aspects of Buddhism». Journal of the Oxford Centre for Buddhist Studies, 2012.
  90. ↑ Beckwith, Christopher I. Greek Buddha: Pyrrho's Encounter with Early Buddhism in Central Asia, 2015. ISBN 978-1-4008-6632-8.
  91. ↑ «Cultural Remnants of the Indigenous Peoples in the Buddhist Scriptures». Buddhist Studies Review, 30, 2014, p. 145–180. DOI: 10.1558/bsrv.v30i2.145. ISSN: 1747-9681.
  92. ↑ Ezequiel. xxxviii. 2, 3; xxxix
  93. ↑ Gaston Camille Charles Maspero History of Egypt, Chaldæa, Syria, Babylonia, and Assyria, Volum 8, pàg. 149.

Bibliografia

[modifica]
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Saques&oldid=37308503»