Regne de Ghana
| Tipus | estat històric  | ||||
|---|---|---|---|---|---|
| Lloc | |||||
| |||||
| Capital | Kunbi Salih | ||||
| Població humana | |||||
| Idioma oficial | soninke | ||||
| Dades històriques | |||||
| Creació | c. 100 | ||||
| Dissolució | segle XII | ||||
| Organització política | |||||
| Forma de govern | monarquia | ||||
El regne de Ghana, fou un estat medieval així anomenat perquè rei es deia ghana i per extensió es va donar a la residència reial 15° 40′ N, 08° 00′ O / 15.667°N,8.000°O avui desapareguda, prop de la moderna Koumbi Saleh a Mauritània. Els seus habitants anomenaven el país com Wagadou. Modernament s'utilitza també el nom Imperi de Ghana. No s'ha de confondre amb l'estat modern de la República de Ghana, aquesta se situa més al sud que la zona que històricament comprenia l'imperi.[1]
Història
[modifica]La introducció del camell al Sàhara occidental al segle III va servir com a catalitzador important dels canvis socials transformadors que van donar lloc a la formació de l'imperi en un territori on s'havien desenvolupat societats complexes, algunes basades en el comerç transsaharià de sal i or.[2] L'imperi, i la seva capital, Kunbi Salih es va fundar cap al 100 coincidint amb control dels soninkes del comerç d'or transsaharià.[3]
Un grup de jueus refugiats de la Revolta jueva de 115 a Cirenaica[4] van arribar a l'interior del delta del Níger cap al 150 dominant als nadius i fundant el regne,[5] que no es va començar a enriquir fins als anys 500-700 dC, cobrant impostos al comerç que es realitzava a través del desert del Sàhara i amb l'explotació de les seves mines d'or.[6]
Amb la Conquesta musulmana del Magrib el comerç de l'or es va disparar i Ghana es va convertir en un important centre comercial on africans i berbers es reunien i comerciaven, i el 770, els Soninke van poder derrocar els maga (reis) blancs i Kaya Maghan Sisse esdevingué rei Soninke cap al 790.[7] El regne és esmentat al segle VIII per Muhàmmad ibn Ibrahim al-Fazarí com país de l'or[8] i després per altres geògrafs àrabs. Ibn Hàwqal el va visitar el 977 que diu que el rei era el més ric del món per les mines d'or que dominava. As-Sadí (mort 1655) parla de 44 prínceps, 22 anteriors a l'hègira i 22 posteriors, de raça blanca i origen desconegut (al-Idrissí esmenta aquests sobirans blancs per primer cop el 1154).
Vers el 790 la població negra es va revoltar i expulsar els senyors semítics, i durant el caos Kaya Maja Sisse, governant del veí Wagadu i va fundar el regne negre.[5] Al segle ix dominava Akwar, Bagana, Diaga, Kaniaga, el nord de Bélédougou, Kaarta, Kingui, Diafounou i Ougadou i lluitava contra els amazics que van establir el regne d'Awdaghost que fou vassall de Ghana després que Awdaghost fou conquerida per Ghana el 990. Al segle xi la capital és descrita per Abu-Ubayd al-Bakrí, que diu que la formaven dos parts, una musulmana i una reial coneguda per ghaba (bosc).
A principis del segle xi, els dominis de Ghana arribaven al nord fins al Tagant, Assaba, els oasis de Tichit i Oualata i l'Awkar, i al sud el riu Senegal, i al sud-oest el riu Níger.[9] El 1054 els almoràvits van conquerir Awdaghost,[10] que havia caigut finalment en mans ghaneses en 1050,[11] i Abu-Bakr ibn Úmar va enviar als amazics locals a lluitar contra Ghana Bassi en 1061, que fou substituït el 1062 pel seu nebot Tunka Menin.
Abu-Bakr ibn Úmar al-Lamtuní va tornar al desert del Sàhara per comandar l'ala sud dels almoràvits, saquejant el Sudan pagà i potser atacant l'Imperi de Ghana, tot i que l'opinió entre els historiadors està dividida sobre si els almoràvits van establir mai el domini sobre els seus veïns subsaharians.[12] Si Ghana va ser realment conquerida, probablement ho va fer un fill d'Abu Bakr, Yahya, el 1076,[13] en qualsevol cas, el país es converteix a l'islam[14] i a la mort d'Abu Bakr el 1087, fou recuperada pels seus sobirans, però diverses províncies s'havien fet independents i el seu poder al segle xii ja fou reduït i la seva autoritat es limitava pràcticament a l'Akwar i Bassikunu.
A mitjans del segle xii la dinastia governant, ara completament islamitzada, va restablir el control sobre molts dels antics vassalls que s'havien independitzat, inclosos Kaniaga, Diarra, Diafunu i altres.[15] Ghana era la mestra d'un extens sistema comercial a la vall del riu Senegal, establert per primera vegada per Takrur al segle x, que exportava sal d'Awlil a tota la regió. També controlava les mines d'or de Bambuk. Durant aquest període, Ghana estava completament islamitzada i el sistema judicial havia canviat a quelcom més semblant a la xaria.[16]
Diara Kante va expulsar els soninké musulmans el 1180 de Kaniaga i va arribar a dominar les províncies meridionals de Ghana habitades pels soninkes i el seu fill Somanguru Kanté, senyor de regne de Sosso, va conquerir en 1203 Kunbi Salih[17] instal·lant una guarnició pagana que el 1224 va expulsar els soninké musulmans cap a Walata, que va substituir a Ghana com a centre de caravanes i de cultura musulmana fins al 1250 quan es va traslladar a Djenné. En 1235, Sundiata Keïta va derrotar Somanguru a la batalla de Kirina i els dominis de Ghana van passar a l'Imperi de Mali[17] encara que segons al-Umari hi havia uns reietons vassalls (vers 1349) que portaven el títol però eren vassalls i en realitat podrien ser simplement el rei de Walata.
El nom de Ghana fou recuperat el 1957 per Kwaneh Nkrumah per rebatejar a la Costa d'Or quan va esdevenir un estat independent, tot i que el poder del regne de Ghana mai va arribar a aquest estat.[18]
Economia
[modifica]Des dels segles VI-VII dC, l'Imperi de Ghana estava a càrrec del comerç a l'Àfrica Occidental Central. Tenien els seus propis recursos preciosos com l'or i el coure. Van establir línies comercials amb tota l'Àfrica Occidental i amb el nord d'Àfrica, que portaven caravanes de camells a través del Sàhara. Això va establir el comerç transasaharià. Importants rutes comercials d'or passaven per la capital de l'antiga Ghana, Koumbi Saleh. El comerç s'estenia per tot el Sàhara fins als regnes del sud d'Europa, que tenien una demanda molt alta del metall preciós. La demanda també era alta perquè els estats musulmans utilitzaven monedes d'or (dinar) com a moneda. El comerç d'or va er la principal via de comerç amb l'Orient Mitjà i Europa.[19]
La major part de la informació sobre l'economia de Ghana prové dels textos de l'historiador Abu-Ubayd al-Bakrí. Va assenyalar que els comerciants havien de pagar un impost d'un dinar d'or per les importacions de sal i de dos per les exportacions de sal. Altres productes tenien drets fixos; al-Bakri va esmentar tant el coure com altres béns.[20] Tanmateix, no hi ha proves que suggereixin que el comerç d'or estigués gravat.[21] Les exportacions probablement incloïen productes com ara tèxtils, ornaments i altres materials. Molts dels articles de cuir fets a mà que es troben al Marroc actual també tenien el seu origen a l'imperi.[20] Al-Bakri també va esmentar que els musulmans tenien un paper central en el comerç i ocupaven càrrecs a la cort.[22]
El rei reclamava com a propis totes les palletes d'or, però permetia que altres persones només tinguessin "pols d'or".[23] A més de la influència exercida pel rei a les regions locals, l'imperi cobrava impostos de diversos estats tributaris i cacicats a la perifèria.[24] La introducció del camell també va tenir un paper clau en l'èxit dels Soninke, permetent que els productes i les mercaderies es transportessin de manera molt més eficient a través del Sàhara. Tots aquests factors que van contribuir van ajudar l'imperi a mantenir-se poderós durant un temps, proporcionant una economia rica i estable basada en el comerç d'or, ferro, sal i esclaus.
En els seus darrers segles, Ghana va perdre cada cop més el control del comerç d'or a favor de l'Imperi de Mali i va passar a dependre del saqueig i el comerç d'esclaus com a principal activitat econòmica.[25]
Sobirans
[modifica]
|
|
|
Referències
[modifica]- ↑ «Ghana | historical West African empire» (en anglès). Encyclopaedia Britannica. [Consulta: 1r setembre 2021].
- ↑ Burr, J. Millard; Collins, Robert O. Darfur: The Long Road to Disaster (en anglès). Markus Wiener Publishers, 2008, p. 6-7. ISBN 978-1-55876-470-5.
- ↑ Ehret, Christopher. The Civilizations of Africa: A History to 1800 (en anglès). James Currey, 2002, p. 300. ISBN 978-0-85255-475-3.
- ↑ Reynolds, J. M. «The jewish revolt of A.D. 115 in Cyrenaica» (en anglès). Proceedings of the Cambridge Philological Society, 185, 5, 1958-1959, p. 24-28. DOI: 10.1017/S1750270500012100.
- 1 2 Shillington, Kevin. Encyclopedia of African History (en anglès). Vol.1: A-G. Fitzroy Dearborn, 2005, p. 563. ISBN 9781579584535.
- ↑ Spielvogel, Jackson J. Glencoe World History (en anglès). Columbus, OH: Glencoe/McGraw Hill, 2005, p. 229. ISBN 0-07-860705-1.
- ↑ The Kingfisher History Encyclopedia (en anglès). Kingfisher, 2004, p. 117. ISBN 9780753457849.
- ↑ Mauny, R.A. «The question of Ghana» (en anglès). Journal of the International African Institute, 24, 3, 1954, p. 201. DOI: 10.2307/1156424. JSTOR: 1156424.
- ↑ Corral, José. Ciudades de las caravanas: itinerarios de arquitectura antigua en Mauritania, 1978-1981 (en castellà). Fundación El legado andalusì, 2000, p. 28. ISBN 9788493061548.
- ↑ Pastor Muñoz, Mauricio; Villar Raso, Manuel. Las ciudades perdidas de Mauritania: expedición a la cuna de los Almorávides (en castellà). Fundación El legado andalusì, 1996, p. 63. ISBN 9788489016231.
- ↑ Hudgens, Jim; Trillo, Richard. West Africa: The Rough Guide (en anglès). Harrap-Columbus, 1990, p. 332. ISBN 9780747100874.
- ↑ Insoll, Timothy. Archaeology of Islam in Sub-saharan Africa (en anglès). Cambridge: Cambridge University Press, 2003, p. 276. ISBN 978-0-521-65702-0.
- ↑ Burkhalter, Sheryl «Listening for Silences in Almoravid History: Another Reading of "The Conquest That Never Was.» (en anglès). History in Africa, 19, 1992, p. 111. DOI: 3171996. JSTOR: 10.2307/3171996.
- ↑ Gomez, 2018, p. 37.
- ↑ Lewicki, Tadeusz «Un État Soudanais Médiéval Inconnu: Le Royaume de Zāfūn(u)» (en francès). Cahiers d'Études Africaines, 44, 11, 1971, p. 501–525. DOI: 10.3406/cea.1971.2781 [Consulta: 11 novembre 2025].
- ↑ Gomez, 2018, p. 40.
- 1 2 «Sumanguru» (en anglès). Encyclopaedia Britannica. [Consulta: 28 gener 2023].
- ↑ «Timeline of country name changes in HMG use: 1919 to present» (en anglès). United Kingdom, Ministry of Defence, 3 octubre 2025. [Consulta: 2 gener 2026].
- ↑ Narain, Jayendra «The Two Trading Ancient Cities of Different Regions- the Sahel of West Africa and the Taxila of Indian Sub-Continent». International Journal of Social Science & Management Studies (I.J.S.S.M.S.), vol. 8, 6, 06-07-2022, p. 2-3.
- 1 2 Chu, Daniel; Skinner, Elliott. A glorious age in Africa; the story of three great African empires (en anglès). Garden City, N.Y.: Doubleday, 1965. ISBN 9780385037631.
- ↑ Cartwright, Mark «The Gold Trade of Ancient & Medieval West Africa» (en anglès). World History Encyclopedia, 13-05-2019.
- ↑ Meredith, Martin. The fortunes of Africa : a 5000-year history of wealth, greed, and endeavour. Nova York: Public Affairs, 2014, p. 73. ISBN 978-1-61039-459-8.
- ↑ N. Levtzion & J.F.P. Hopkins (eds.). Corpus of early Arabic sources for West African history. 1st Markus Wiener Publishers ed. Princeton, N.J: Markus Wiener Publishers, 2000, p. 81. ISBN 978-1-55876-241-1.
- ↑ «The Story of Africa» (en anglès britànic). BBC World Service. [Consulta: 2 gener 2026].
- ↑ Gomez, 2018, p. 44.
Bibliografia
[modifica]- Gomez, Michael. African dominion : a new history of empire in early and medieval West Africa (en anglès). Princeton, NJ: Princeton University Press, 2018, p. 37-40. ISBN 978-0-691-17742-7.
Bibliografia complementària
[modifica]
- Kea, Ray A. «Expansions and Contractions: World-Historical Change And The Western Sudan World-System (1200/1000 B.C. 1200/1250 A.D.)». Journal of World-Systems Research, 26-11-2004, p. 723–816. DOI: 10.5195/jwsr.2004.286. ISSN: 1076-156X.
- Mauny, R. «The Western Sudan». A: Shinnie, P. L. (ed.). The African Iron Age (en anglès). Clarendon Press, 1971. ISBN 978-0-19-813158-8.
- Monteil, Charles. «La Légende du Ouagadou et l'Origine des Soninke». A: The African Iron Age (en francès). núm. 23. Dakar: Bulletin de l'Institut Francais de l'Afrique Noir, 1953, p. 66-ss. OCLC 716166509.
