Llibre d'estil

Pel llibre d'estil de la Viquipèdia, vegeu Viquipèdia:Llibre d'estil

Un llibre d'estil és un document en què es fixen una sèrie de normes o regles lingüístiques per unificar l'estil de les comunicacions en una empresa o una institució.

La implementació d'un llibre d'estil permet publicar seguint una uniformitat d'estil. Els llibres d'estil són freqüents en l'ús general i especialitzat, en mitjans escrits, orals i gràfics. També per publicacions d'estudiants i acadèmics de diverses disciplines com la medicina, el periodisme, el govern, les empreses i la indústria.

El llibre d'estil es compon tant de normes lingüístiques, com d'estil, perquè el missatge sigui més coherent, eficaç i correcte. En aquest tipus d'obres solen incloure informacions de qüestions lingüístiques (normes ortogràfiques i gramaticals i principals de dubtes i errors de redacció), qüestions de tipus ètic i deontològic (principis ètics que es relacionen amb la línia editorial del mitjà) i qüestions de naturalesa professional (tipografia, ús de titulars, ús d'imatges…)

Els llibres d'estil estableixen regles com ara l'ús de la tipografia i l'ortografia. El principal objectiu és dotar la publicació d'uns criteris homogenis i consistents al llarg de les diferents parts de la publicació i del temps. Són normes per als redactors de la publicació.

Alguns manuals d'estil se centren en el disseny gràfic com els manuals gràfics, i abasten tòpics com ara la tipografia, els colors i espais en blanc. Els manuals d'estil de llocs webs en canvi, se centren en els aspectes tècnics i visuals de la publicació, la prosa, ús correcte del llenguatge, la gramàtica, la puntuació, l'ortografia, i l'estètica. L'estricta aplicació dels reglaments del manual d'estil proporciona uniformitat en l'estil i el format d'un document.

Llibre d'estil tipogràfic o codi tipogràfic

La distinció entre un codi tipogràfic i un llibre d'estil tipogràfic (d'una impremta, una casa d'edicions particular, d'una organització amb menesters específics, com ara la Unió Europea: etc.), de vegades és tènue.

Alguns llibres d'estil s'imposen com a codis, unes altres romanen més confidencials: per a publicació en anglès, per exemple, The Chicago Manual of Style – a l'origen el llibre d'estil de The University of Chicago Press– ha esdevingut gradualment l'obra de referència privilegiada per a molts editors i correctors en anglès. Els criteris de reputació i de difusió fora del cercle dels usuaris primers d'una guia d'estil en funden la fama i li confereixen valor de codi. Així, per exemple a França, les Règles typographiques généralement suivies et adoptées pour les publications de la Librairie Hachette (1924) han servit durant molt de temps de referència per a molts editors, impressors, correctors, etc.

El codi seria, per parlar pròpiament, un document col·lectiu elaborat sota l'ègida d'un agrupament professional (sindicat de treballadors o d'empresaris, grup de publicacions o d'edicions eixamplat, etc.), que no fan sinó descriure les regles ortotipogràfiques sense explicar-les més que sumàriament, per a facilitar-ne la consulta ràpida.

El llibre d'estil es pot concebre com a llibre de referència propi per a una sola publicació, empresa o organització que pot, a més, comportar un lèxic de termes corrents, de comentaris relatius al(s) camp(s) específic(s) que manegen regularment els professionals que la fan servir. La guida d'estil de l'Oficina de Publicacions Oficials de la Unió Europea i la seva Oficina de Traducció és, doncs, un codi de redacció interinstitucional, un vademècum per a l'editor que aborda àrees específiques i amplia l'abast i la finalitat d'un codi. Els criteris de destinació específica, d'enriquiments (glossaris particulars), d'indicacions sobre l'ús de certs termes, etc., poden influir en la percepció del que pertany a les denominacions del codi o del guia d'estil.

Els autors de manuals han proposat, segons llurs camps o públics, obres titulades "guia d'estil" o "codi" més aviat indistintament (si no és ambdues coses, com en el cas de l'obra de Jules Pinsard, ''Marche typographique, Petit Code de la composition'', Lausanne, 1907). Ambdós termes també es poden aplicar a obres de composició especialitzada (per a la composició musical, per exemple, diferent per al cant pla i altres tipus musicals).

Un codi consigna la "bona marxa" o el 'bon foncionament" de les pràctiques, forçadament evolutives, de la mateixa manera que els codis reflecteixen l'evolució de la legislació. Els dos termes poden ésser considerats o no rigorosament sinònims segons l'època i les fonts, tal com el terme d'ortotipografia, que era l'equivalent del lexicògraf teòric (que es dedica a l'estudi sistemàtic dels llibres d'estil i els codis així com el lexicògraf s'aplica al dels diccionaris), s'adopta de vegades per designar un corrector d'edició o d'impremta.