Vés al contingut

Lactorats

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Infotaula grup humàLactorats
Tipusgrup ètnic històric Modifica el valor a Wikidata
Part deaquitans Modifica el valor a Wikidata
EpònimLactora Modifica el valor a Wikidata
Geografia
Originari deLeitora (França) Modifica el valor a Wikidata
Mapa de distribució
Modifica el valor a Wikidata

Els lactorats[n 1] (en llatí: Lactorates o Lectorates) eren un poble aquità[1] que tenia la capital a l'antiga ciutat de Lactora, l'actual Leitora, a l'Armanyac (Gers). Eren una de les nou tribus aquitanes que van donar lloc a la Novempopulània.[2]

Història

[modifica]

Els lactorats limitaven amb els sociats a l'oest, els auscs al sud i els volques tectòsags a l'est, en un territori que corresponia en la seva major part al nord de l'actual departament de Gers i zones dels d'Òlt i Garona i Tarn i Garona que són la riba esquerra de la Garona. El seu territori cobria aproximadament 98.000 ha i s'estenia, de nord a sud, des de la Garona fins a les actuals comunes de Poi e Ròcalaura i Mauvesin. La taula de Peutinger té la menció Lactorates Auci sota el camí de Tolosa a Bibona (Divona Cadurcorum, prop de Caors).

La taula de Peutinger menciona els Lactorates Auci

Diodor de Sicília parla d'un rei anomenat Piso que va arribar a Roma, va aprendre sobre la civilització llatina i se'n va tornar després al seu país, on va esdevenir governant gràcies al suport del Senat Romà i va actuar sempre com a aliat lleial de Roma. Hom creu generalment, tot i que sense proves formals,[3] que aquest Piso era probablement el rei dels lactorats, un poble que mai no es va oposar a l'arribada dels romans, a diferència dels seus veïns els auscs i els elusats, tots dos pobles derrotats per Cras l'any 56 aC. Això podria explicar la manca de documents històrics sobre els lactorats, precisament a causa de la manca de gestes militars. Al mateix temps, el descobriment, en unes excavacions, de nombroses traces de comerç amb Roma durant el període gal i molt abans de la conquesta romana, tendeix a reforçar la idea d'una aliança primerenca.[4]

Un dels altars taurobòlics conservats al Museu Eugène-Camoreyt de Leitora va ser ofert, segons consta a la seva inscripció, per la República dels lactorats pel benestar de la família imperial.

Etnònim

[modifica]

Pel que fa al sufix -ates dels Lactorates, segons el lingüista Joaquín Gorrochategui és d'origen gal:

« Aquitània també va patir una profunda influència gal·la, més notable com més hom s'allunya dels Pirineus cap al nord i a l'est. Les proves d'aquesta penetració són: els noms personals i de deïtats gal·les, els noms de pobles que acaben en -ates i, més tard, els topònims romans que acaben en -ac. »
— Joaquín Gorrochategui, Linguistisque et peuplement en Aquitania (2013).[5]

A parer d'altres autors, però, el sufix -ate no està relacionat amb el d'algunes tribus gal·les (com ara els Atrebates i els Nantuates) sinó amb el basc (cf. Arrate, Azkarate, Garate) i l'ibèric.[6][7]

Notes

[modifica]

Referències

[modifica]
  1. ↑ Davant, Jean-Louis; Uribe Etxebarria, Lorea. Histoire du peuple basque (en francès). 11a edició (1a ed. 1970). Baiona; Donostia: Elkar argitaletxea, octubre de 2009 (Collection Histoire). ISBN 9788497835480. OCLC 49422842.
  2. ↑ Goihenetxe, Manex. Histoire générale du Pays basque : Préhistoire-Époque Romaine-Moyen-Âge (en francès). 1. Donostia / Baiona: Elkarlanean, 1998, p. 53–59. ISBN 2913156207; 8483314010. OCLC 41254536.
  3. ↑ Fabre, Georges; Pierre Sillières. Inscriptions latines d'Aquitaine (en francès). Bordeus: Ausonius, 2000, p. 15.
  4. ↑ Larrieu-Duler, Mary. «Les origines de Lectoure». A: Histoire de Lectoure (en francès). Auch: Bouquet, 1972, p. 18.
  5. ↑ Gorrochategui, Joaquín «Linguistisque et peuplement en Aquitania» (en francès). L'âge du Fer en Aquitaine et sur ses marges. AFEAF [Bordeus], 2011.
  6. ↑ Orduña Aznar, Eduardo «Onomástica ibérica y vascoaquitana: nuevos planteamientos» (PDF) (en castellà). Palaeohispanica, 21, 2021, p. 479-480. DOI: 10.36707/palaeohispanica.v21i0.414. ISSN: 1578-5386. «[..]La identificación del sufijo -ate, tal vez con valor destinativo, como variante de -kate (y de -ka, -a), en correspondencia con el aquitano -ate en Idi-ate y con el adlativo vasco suletino -at.»
  7. ↑ Orpustan, Jean-Baptiste «Lexique et suffixes dans la toponymie basque d'habitat (domaines ruraux et maisons) du Moyen Âge en Labourd, Basse-Navarre et Soule.» (PDF) (en francès). Euskera. Euskaltzaindia, 32, 1987, p. 453.

Bibliografia

[modifica]
  • Bordes, Maurice; Georges Courtès (dir.). Histoire de Lectoure (en francès). Auch: Bouquet, 1972. 
  • Fabre, Georges; Sillières, Pierre. Inscriptions latines d'Aquitaine (ILA) (en francès). Bordeus: Ausonius, 2000. ISBN 2-910023-19-2. 
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Lactorats&oldid=37250867»