HMS Alert (1856)
 | |
Noms HMS Alert
 | |
| Lloc de producció | Pembroke Dock |
|---|---|
| Historial | |
| Autoritzat | 2 abril 1853 |
| Col·locació de quilla | gener 1855, gener 1855 |
| Avarament | 20 maig 1856 |
| Assignació | 21 gener 1858 |
| Retirada del servei | 1894 |
Operador/s
| |
| Característiques tècniques | |
| Tipus | screw sloop (en)  |
| Classe | Cruizer-class screw sloop (en) |
L'HMS Alert era una balandra de fusta de 17 canons de la classe Cruizer de la Royal Navy. Fou botat el 1856 i desballestat el 1894. Fou l'onzè vaixell de la Royal Navy que duia aquest nom (o una variant), i va ser conegut pel seu treball d'exploració de l'Àrtic. El 1876 va assolir una latitud rècord de 82°N. L'Alert va servir breument a la Marina dels Estats Units i va acabar la seva carrera al Servei Marítim Canadenc com a vaixell auxiliar de fars i boies.
Construcció
[modifica]Les balandres de fusta de la classe Cruizer van ser dissenyades sota la direcció de Lord John Hay, i després de la dissolució del seu "Comitè de Referència", la seva construcció va ser supervisada pel nou Surveyor of the Navy, Sir Baldwin Walker. Encarregat, juntament amb el Falcon el 2 d'abril de 1853,[1] la seva posada de la quilla va tenir lloc a la Drassana Reial de Pembroke el gener de 1855. Va ser equipat a Chatham[2] amb un motor de vapor horitzontal de dos cilindres i expansió simple, que va ser subministrat per Ravenhill & Salkeld amb un cost de 6.052 lliures. El motor generava una potència de 383 CV (286 kW), accionant una sola hèlice, que donava una velocitat màxima de 8,8 nusos (16,3 km/h).
Armament
[modifica]Tots els vaixells de la classe estaven proveïts d'un canó llarg pesat de 32 lliures sobre un suport pivotant i setze canons de 32 lliures en una disposició d'andanada.[1] Quan va ser convertit per a l'exploració àrtica el 1874, el seu armament es va reduir a un equip simbòlic de quatre canons Armstrong de retrocàrrega.[3]
Història
[modifica]Esquadró del Pacífic (1857–1868)
[modifica]L'Alert va passar els primers 11 anys de la seva vida a l'esquadró del Pacífic amb base a Esquimalt, a l'extrem sud de l'illa de Vancouver, Canadà. Durant aquest període va tornar a Plymouth entre octubre de 1861 i maig de 1863 per a una reforma. El seu servei a l'esquadró del Pacífic va ser el tipus de treball per al qual havia estat dissenyada la seva classe: la vigilància del vast imperi marítim de Gran Bretanya.
L'Alert va donat de baixa el seu resultat a Plymouth el 30 de maig de 1868 i va ser col·locat a la Reserva de Vapor.
Exploració àrtica (1874–1876)
[modifica]_pushed_aground_by_ice.jpg)
El 1874 l'Alert va ser reacondicionat per a l'exploració àrtica. El seu motor d'expansió simple va ser substituït per un motor d'expansió compost R & W Hawthorn, s'hi instal·là una caldera de 60 lliures per polzada quadrada (410 kPa), el seu armament es va reduir a quatre canons i el seu buc fou reforçat amb ferro recobert de feltre. Per sobre de la línia de flotació es va revestir amb teca, i per sota, amb olm canadenc i pi rígid. Les modificacions van fer que el seu desplaçament augmentés a 1.240 tones.[3]
L'Expedició Àrtica Britànica estava comandada pel capità George Strong Nares, i estava formada per l'Alert (capità Nares) i el Discovery (capità Henry Frederick Stephenson). L'expedició tenia com a objectiu arribar al Pol Nord a través de l'estret de Smith, el pas marítim entre Groenlàndia i l'illa d'Ellesmere Els geògrafs contemporanis van proposar que podria haver-hi un mar polar obert, i que si es superava la gruixuda capa de gel que l'envoltava, l'accés al Pol Nord per mar podria ser possible. Des que Edward Augustus Inglefield havia penetrat a l'estret de Smith el 1852, havia estat una ruta probable cap al Nord.
Tot i trobar gel més dens del que s'esperava, l'expedició va continuar endavant.[4] Després de deixar el Discovery per hivernar a la badia de Lady Franklin, l'Alert va continuar 50 milles nàutiques més a través del canal de Robeson, establint el seu campament d'hivern a la platja de Floeberg.[4] Durant la primavera de 1876 hi va haver una considerable activitat en trineu, cartografiant les costes de l'illa d'Ellesmere i Groenlàndia, però l'escorbut havia començat a escampar-se entre la tripulació de l'Alert.[4] El 3 d'abril, el segon al comandament de l'Alert, Albert Hastings Markham, va liderar un grup cap al nord per intentar arribar al Pol. L'11 de maig, després d'haver fet un progrés lent, van arribar a la seva latitud màxima a 83° 20' 26"N.[5] Afectats per la ceguesa per la neu, l'escorbut i l'esgotament, van haver de tornar enrere.
L'expedició va ser recompensada a la seva tornada; Nares va ser nomenat cavaller i Markham va ser ascendit a capità.[2] La geografia del nord del Canadà i Groenlàndia està esquitxada dels noms de les persones relacionades amb l'expedició: estret de Nares, llac de Nares, plataforma de gel de Markham, plataforma de gel d'Ayles i mont Ayles, entre d'altres. El lloc habitat permanentment més septentrional de la Terra, l'assentament d'Alert, a l'extrem nord d'Ellesmere, va rebre el nom del vaixell.
Exploració (1876–1884)
[modifica]L'Alert va ser posat novament al servei de Chatham el 20 d'agost de 1878[3] sota el comandament del capità Sir George Strong Nares per explorar l'estret de Magallanes. El 12 de març de 1879 el capità John Maclear va agafar el comandament,[3] per dirigir-se a l'Australia Station i al Pacífic. Se li encarregà realitzar estudis topogràfics, però la presència del doctor Richard Coppinger, el seu cirurgià, li va permetre realitzar una gran contribució al camp de la zoologia. Coppinger, que també havia participat en l'expedició a l'Àrtic, era un destacat naturalista[6] i les seves col·leccions del període 1878-1882 afegiren 1.300 espècies a la Col·lecció Nacional.[7][8]
Cessió a la Marina dels Estats Units (1884)
[modifica]Adolphus Greely va dirigir l'expedició a la badia de Lady Franklin a l'Àrtic el 1881. Dos vaixells de subministrament no van aconseguir arribar on era el seu destacament i una expedició de socors el 1883 tampoc ho va aconseguir. La Marina dels Estats Units va organitzar una altra expedició de socors el 1884 sota el comandament del capità W. S. Schley, i es va oferir l'Alert. Va ser cedit a la Marina dels Estats Units, sota el comandament del capità George W. Coffin, el 20 de febrer de 1884, i es va utilitzar per establir dipòsits de subministrament per donar suport a l'USS Bear en el salvament de Greely i els seus homes.[2]
Dos membres de l'expedició de Greely, el tinent James B. Lockwood i el sergent David Brainard, havien aconseguit un nou rècord de 83° 30'N,[9] 6,4 km més a prop del Pol que el que Markham havia aconseguit el 1876. Lockwood i 19 membres més de l'expedició van morir; Greely, Brainard i quatre més van sobreviure.
Cessió al govern del Canadà
[modifica]El setembre de 1880, el Regne Unit va transferir els seus drets de sobirania àrtica al Canadà. De 1884 a 1886 el Servei Marítim Canadenc del Departament de Marina i Pesca va enviar una expedició a la badia de Hudson per establir punts d'observació i estimar la durada de la temporada de navegació lliure de gel. Un extinent de la Royal Navy, Andrew Robertson Gordon, va ser posat al comandament i es va buscar un vaixell adequat. Després d'haver acabat la seva feina amb la Marina dels Estats Units, l'Alert semblava el vaixell ideal per a la tasca. Va ser transportat a la Drassana Reial de Halifax i transferit per l'oficial naval de major rang a l'agent marítim del Departament de Marina i Pesca..[2]
El 1886 va transportar el capità Markham, que havia estat el segon al comandament de l'Alert durant l'exploració àrtica de 1876, i que ara representava els interessos d'una companyia ferroviària interessada en construir una línia entre Winnipeg i la badia de Hudson. El capità Markham va deixar el vaixell a York Factory, Manitoba, i va tornar per la ruta en canoa del riu Hayes.[10]
Després de la darrera expedició a la badia de Hudson, el 1886, l'Alert va ser reconfigurat com a vaixell de subministrament de fars i buc auxiliar de boies. Se li van retirar els pals i les vergues, i es va construir una caseta de govern a popa de les restes del pal major. Començà treballant a Nova Escòcia, però com que el seu casc de fusta mostrava signes de deteriorament, va ser traslladat al golf de Sant Llorenç, navegant des de Quebec.[2]
Llegat
[modifica]El CFS Alert, un punt d'escolta militar canadenc, Alert, a Nunavut, l'assentament habitat permanent més septentrional del món, i Alert Bay, Columbia Britànica, reben el nom del vaixell.[1]
Referències
[modifica]
- 1 2 3 Lyon, David; Winfield, Rif. The sail & steam Navy list: all the ships of the Royal Navy 1815 - 1889. Londres: Chatham, 2004. ISBN 978-1-86176-032-6.
- 1 2 3 4 5 «HMS Alert at the Canadian Coastguard website». [Consulta: 16 novembre 2008].
- 1 2 3 4 «HMS Alert at William Loney website». [Consulta: 16 novembre 2008].
- 1 2 3 «1875–76 Arctic Expedition at Richard Cavill's website». Arxivat de l'original el 22 July 2011. [Consulta: 22 novembre 2008].
- ↑ «Biography of Albert Markham at the National Maritime Museum». Arxivat de l'original el 9 June 2011. [Consulta: 19 novembre 2008].
- ↑ «Biography of Dr Richard William Coppinger at the National Herbarium Nederland (English Language)». [Consulta: 26 novembre 2008].
- ↑ Coppinger, Richard William. Cruise of the "Alert". 3rd. Londres: Swan Sonneschein & Co, 1899.
- ↑ From the preface to the Report on the zoological collections made in the Indo-Pacific Ocean during the voyage of HMS Alert, 1881-2, published by the British Museum, 1884
- ↑ «The Arctic Saga of David Legg Brainard at Pahlbooks.com». Arxivat de l'original el 19 November 2008. [Consulta: 26 novembre 2008].
- ↑ «The Arctic and Hudson Bay at the Canadian Coastguard website». [Consulta: 18 novembre 2008].
