Boscos temperats de frondoses mixtos
Els boscos temperats de frondoses mixtos, o simplement boscos caducifolis temperats, són un bioma de zones temperades i humides. L'estructura típica d'aquest bosc inclou quatre capes. La capa superior és la capçada amb arbres madurs alts de 33 a 66 metres d'alçada. Sota aquesta capa n'hi ha tres que són tolerants a l'ombra de 9 a 15 metres més baixes que la base de la capçada. La part superior d'aquesta capa la componen arbres madurs més baixos que esperen que la capa de la capçada s'obri per poder créixer més. Sota la capa segona hi ha la capa formada per arbusts de creixement lent. Típicament, la capa més pròxima al sòl està ocupada per herbàcies i és on hi ha més biodiversitat d'espècies.
Les regions temperades a latituds mitjanes estan ocupades fonamentalment per dos biomes. En primer lloc, en aquelles regions amb abundant pluviometria els immensos ecosistemes forestals que s'hi estableixen estan caracteritzats per la presència d'espècies de fulla caduca. Aquest bioma dels boscos caducifolis temperats cobria antigament tota l'Europa occidental, la Xina septentrional i central i les regions del continent nord-americà situades entre els Grans Llacs, el Mississipi i el Golf de Sant Llorenç. Aquests ecosistemes són, per contra, gairebé inexistents en l'hemisferi sud (excepte a la Patagònia i la Terra del Foc).[1] Es calcula que ocupen una extensió d’uns 800 milions d’hectàrees. El seu caràcter caducifoli d’hivern és una adaptació als prolongats mesos de fred hivernal, encara que pot haver-hi alguns perennifolis adaptats a aquestes condicions climàtiques. Els boscos temperats de frondoses mixtos ocorren en zones amb estació càlida i fresca diferenciada, que donen temperatures anuals moderades (de 3 a 15,6 °C). Aquests boscos es presenten en climes relativament calents i plujosos, de vegades amb una estació seca que a l'est d'Àsia es presenta a l'hivern i a la part humida de la conca del Mediterrani a l'estiu. Altres zones tenen una distribució de la pluja més uniforme; la pluja anual és típicament de 600 litres i sovint de 1 500 litres. Les temperatures són típicament moderades excepte en parts d'Àsia com Ussurilàndia on els hiverns poden ser frígids.
Arbres
[modifica]Els arbres de fulla ampla dominants en aquest bioma inclouen els roures (Quercus spp.), faigs (Fagus spp.), aurons (Acer spp.), i bedolls (Betula spp.).[2] El terme "boscos mixtos" prové de la inclusió d'arbres coníferes en aquests boscos. Típicament, les coníferes inclou: pins (Pinus spp.), avets (Abies spp.) i pícees (Picea spp.). En algunes zones d'aquest bioma les coníferes dominen en els boscos per sobre dels caducifolis.
Europa
[modifica]A Europa aquests boscos estan dominats per dues espècies de roures, el roure pènol (Quercus robur) i el roure de fulla grossa (Q. petraea). En sòls més rics i amb clima més continental conviure sovint amb el faig (Fagus sylvatica); i sobre sòls més pobres amb el bedoll (Betula pubescens), que domina i es fa més patent quan es degrada la roureda. Sobre sòls al·luvials i llimosos el roure s'associa amb el carpí (Carpinus betulus), mentre que en les zones d'inundació es forma una vegetació higròfila amb el freixe de fulla grossa (Fraxinus excelsior), el gatzerí (Prunus padus) i l'avellaner (Corylus avellana). Aquests boscos, cap al sud, contacten amb la vegetació mediterrània a través d'una clara banda del roure martinec (Quercus pubescens).[3]
En les elevacions eurosiberianes, en el pis montà, el roure és substituït pel faig, que en l'altimontà s'associa amb l'avet roig (Picea abies) i l'avet blanc (Abies alba). Cap a l'orient europeu, els boscos caducifolis s'enriqueixen amb diferents espècies que van sobreviu-re després de les glaciacions, entre elles Quercus aegylops, Q. castaneifolia i Q. infectoria, i també amb els aurons Acer trautvetteri i A. velutinum i alguns altres faigs com ara Fagus orientalis i F. taurica. La degradació d'aquests boscos dona Iloc normalment a la formació de bruguerars, matollars amb domini de diferents espècies del gènere Erica.[3]
Roure pènol (Quercus robur).
Bedoll pubescent (Betula pubescens).
Avellaner (Corylus avellana).
Amèrica del Nord
[modifica]A Amèrica del Nord, els boscos temperats, amb una flora molt rica, s'estenen per un gran territori que d'est a oest va des de l'Atlàntic fins a les muntanyes Rocoses, i de nord a sud des del Canadà fins al golf de Mèxic. En les zones més septentrionals, la vegetació climatòfila està formada per boscos de roure americà (Quercus rubra) i Fagus grandifolia, dels que formen part el roure blanc americà (Quercus alba), l'auró del sucre (Acer saccharum) i el bedoll Betula lutea. En certs llocs no són estranys algunes coníferes com: pi blanc americà Pinus strobus, pi roig americà (P. resinosa), Tsuga canadensis i T. caroliniana. En les proximitats dels rius, amb sòls entollats, la vegetació higròfila està composta pel freixe blanc (Fraxinus americana) i l'auró argentat (Acer saccharinum).[3]
Cap al sud, amb termotipus més temperats i amb clara influència tropical, les rouredes cedeixen davant de la presència d'arbres més tèrmics i laurifolis com: tuliper (Liriodendron tulipifera), Tilia heterofila, Nyssa sylvatica, Aesculus octandra i diferents espècies de Magnolia (M. grandiflora i M. acuminata). Cap a l'oest, en les regions Rocosiana i Californiana, la vegetació temperada està dominada per les coníferes, sent els boscos de Sequoiadendron, els més importants.[3]
Roure americà (Quercus rubra).
Auró del sucre (Acer saccharum).
Tuliper (Liriodendron tulipifera).
Sequoia gegant (Sequoiadendron giganteum).
_C32-1.jpg)
,_Planted_1791,_Stourhead_-_geograph.org.uk_-_4726158.jpg)
Est asiàtic
[modifica]
En l'est asiàtic, en la regió Xino-Japonesa, es troba una gran diversitat de boscos decidus temperats, caracteritzats per la seva riquesa florística, amb més de 300 gèneres endèmics i unes 20 famílies també endèmiques. Això fa que, florísticament, siguin els boscos extratropicals més rics del món, motivat perquè, al contrari del què va succeir a Europa, aquests territoris no van patir una gran devastació per efecte de les glaceres, la qual cosa fa que existeixin gèneres d'arbres ja desapareguts a Europa. Així, en les formacions temperades del nord apareixen diverses desenes d'espècies del gènere Quercus i en les formacions laurifòlies més meridionals n'hi ha al voltant d'unes cinquanta magnoliàcies diferents. A les zones més septentrionals, els boscos caducifolis estan formats, entre altres arbres, per Quercus monopodica, Q. mongolica, Tilia amurensis i Corylus mandshurica, que en sòls frescos i profunds s'enriqueixen amb Fraxinus mandshurica, arbre que forma freixenedes en les comunitats higròfiles junt amb les salzedes de Salix rorida.[3] Al sud del riu Groc, el clima es fa més càlid i en ell s'aprecia una clara influència tropical, amb precipitacions regulars entre 1 000 i 2 000 mm, mentre que la temperatura mitjana anual oscil·la entre els 15 i 20 °C, amb absència de gelades. Les condicions d'aquesta part de l'Est asiàtic fan que els boscos de frondoses siguin d'una gran riquesa: només del gènere Quercus hom hi troba més d'una desena d'espècies, entre elles Q. gilva, Q. vibrayeana, Q. acuta i Q. glauca. No és rar descobrir gèneres desapareguts en altres territoris temperats holàrtics, com Castanopsis, Lithocarpus, Cyclobalanus, Cyclobalanopsis i Cryptomeria, entre altres. En aquests boscos hi ha algunes plantes que són molt utilitzades en jardineria, com Aralia, Gardenia i Paulownia. Cap a les muntanyes hi ha un pis càlid de perennifolis que s'estén fins als 500 m, format per Castanopsis heterophylla, Ciclobalanopsis glauca i C. gracilis, que marquen el pas cap a un pis submontà superior amb formacions mixtes de Symplocus stellaris, Ilex latifolia, Quercus alleana, Q. glandulifera i Fagus engleriana, per damunt del qual es presenta un pis montà amb caducifolis com: auró japonès (Acer palmatum), Platycaria strobilacea, Carpinus cordata, Castanea henryi, Toxycodendron trychocarpon i Sapium sebiferum. En aquest territori són molt espectaculars les formacions edafoxeròfiles de Pinus taiwanensis, Rhododendron mairessi i Sorbus amabilis.[3]
Roure japonès (Quercus glauca).
Auró japonès (Acer palmatum).
Himàlaia
[modifica]Els boscos de l'Himàlaia, que en conjunt representa una original unitat biogeogràfica, presenten una flora jove, com jove és aquest massís muntanyós. En ell hi ha un fons florístic que procedeix de les muntanyes de la Xina, Burma i Assam, amb les que té una forta relació. Pareix que el gel de les darreres glaciacions no va arrasar tota la flora del territori, la qual cosa fa que existeixi un altre fons florístic autòcton, amb un elevat nombre d'endemismes. En són exemples Milula, Smithiella, Edgaedia i Paroxygraphis. En la part oriental hi ha boscos de tipus laurifoli, amb espècies dels gèneres Altingia, Castanopsis, Cinnamomum, Engelhardia, Exbucklandia i Persea, entre altres. En la serralada prospera un bosc de boira mixt amb frondoses i coníferes, en el qual les espècies del gènere Quercus tenen bona representació. Juntament amb Abies spectabilis, Picea smithiana, Pinus rosburghii i P. wallichiana hom hi localitza Quercus baloot, Q. leucotrichophora i Q. semecarpifolia. En la part occidental, al nord de l'Índia, la vegetació es presenta en una clara zonació de pisos, de tal manera que hom pot reconèixer un fons tropical que arriba els 900 m, dominat per caducifolis, entre els quals destaquen Shorea robusta, Dendrocalamus strictus i diferents espècies del gènere Terminalia. Per damunt d'aquest tipus de vegetació i fins als 1 400 m es presenta un bosc temperat dominat per Quercus incana i Rhododendron arboreum, dalt del qual apareixen ja els boscos de coníferes.[3]
Pi de l'Himàlaia (Pinus wallichiana).
Hemisferi sud
[modifica]A l'hemisferi sud també hom pot trobar exemples de boscos temperats amb gèneres d'origen godwànic com, per exemple, Nothofagus, Agathis i Dacrydium. Habitualment són boscos mixtos de frondoses i coníferes. Aquest tipus de boscos tenen una gran importància en la zona meridional de Xile i l'Argentina, que són de gran bellesa i colorit a causa del contrast entre espècies caducifòlies i perennifòlies. Destaquen diferents espècies de Nothofagus: Nothofagus antarctica, N. dombeyi, N. alessandri, N. alpina, N. betuloides, N. glauca i N. pumilio, són les més importants.[3]
De boscos temperats també n'existeixen a Austràlia i Nova Zelanda. A l'illa de Tasmània es troben N. gunni i N. cunninghami, que conviuen amb algunes espècies d'Eucalyptus. A Nova Zelanda tenen una gran importància els boscos de coníferes, amb alguns gèneres endèmics, entre els quals hom pot destacar les formacions d'Araucaria heterophylla i Agathis australis, encara que Dacrydium cupressinum, Podocarpus totara, Phylloclados trichomanes i les lauràcies Beilschmiedia tarairi i B. bancroftii formen part també dels boscos d'aquestes illes. Hom hi troba també diferents espècies de Nothofagus, com ara N. fusca, N. menziesii i N. solandri, entre altres.[3]
.jpg)
Enllaços externs
[modifica]- Temperate forest Arxivat 2019-10-31 a Wayback Machine.
- Map of the ecozones
- Index of North American Temperate Broadleaf & Mixed Forests ecoregions at bioimages.vanderbilt.edu Arxivat 2012-09-05 a Wayback Machine.
- Terraformers Canadian Forest Conservation Foundation Arxivat 2007-03-10 a Wayback Machine.
Referències
[modifica]- ↑ Mishra, Shubrata R. Understanding Forest Biology (en anglès). Discovery Publishing House, 2009, p.7. ISBN 8183564607.
- ↑ World Wildlife Fund: Temperate Broadleaf and Mixed Forest Ecoregions
- 1 2 3 4 5 6 7 8 9 Costa, Manuel; Plumed, José. L’arbreda monumental. 3. València: Universitat de València E. G, 2016 (Monografies botàniques. Jardí Botànic de la Universitat de València). ISBN 978-84-370-9920-0.
