Alcorà Amiri
| Tipus | obra literària  |
|---|---|
L'Alcorà Amirí és una edició clàssica de l'Alcorà, impresa per la Impremta Bulaq del districte de Bulak, al Caire, el 10 de juliol del 1924.[1][2][3] És la primera impressió amb tipus de lletra del sagrat llibre musulmà que fou reconeguda per una autoritat musulmana, la Mesquita d'al-Azhar, i per això també rep el nom d'Alcorà d'Azhar.[3]
L'edició ha rebut molts més noms: Edició Amirí (àrab: المصحف الأميري, al-Muṣḥaf al-Amīrī), Edició Egípcia (المصحف المصري, al-Muṣḥaf al-Miṣrī), Edició de Bulaq (مصحف دار المساحة, Muṣḥaf Dār al-Masāḥa), Edició del Caire (مصحف القاهرة, Muṣḥaf al-Qāhira), Edició del Rei Fuad I (مصحف الملك فؤاد, Muṣḥaf al-Malik Fuʾād), Edició de la Biblioteca Nacional (مصحف دار الكتب, Muṣḥaf Dār al-Kutub) o Edició de Dar al-Massaha (مصحف دار المساحة, Muṣḥaf Dār al-Masāḥa).
La fabricació d'aquest llibre va costar 17 anys, del 1907 al 1924, feta possible amb el suport del rei Fuad I d'Egipte i la supervisió dels erudits de la Mesquita d'al-Azhar.[3] És una fita en la història tipogràfica àrab, i tant a Egipte com en altres estats àrabs es va considerar la versió «oficial» de l'Alcorà.[3] L'Edició Amiri tingué rèpliques posteriors. Cadascuna de les edicions de l'Alcorà s'anomena muṣḥaf en àrab.
Art
[modifica]
Sura 66, Attarimma
Història
[modifica]Un comitè de professors de la Universitat d'al-Azhar havia començat a treballar en el projecte el 1907, però no fou fins al 10 de juliol del 1924 quan es va publicar l'Alcorà Amiri per primera vegada per Amiri Press sota el patrocini de Fuad I d'Egipte. A voltes se la coneix com l'«Edició Reial» (amīriyya).[4][5] L'objectiu del govern del Regne d'Egipte de llavors no era pas no legitimar els altres qira'ah, sinó eliminar el que el colofó etiquetava com a errors, que es troba en els textos alcorànics emprats en les escoles públiques. Per a fer-ho, preservaren una de les catorze «lectures» del qirāʼah, la de Hafs (m. 180/796), estudiant d'Asim. Després de la publicació, l'Alcorà Amiri fou un rotund èxit i esdevingué el «text oficial de l'Alcorà», popular entre sunnites i xiïtes, i molts opinen que la versió del Caire del 1924 és una «lectura única i inequívoca de l'Alcorà».[6] S'hi van fer esmenes menors més tard, el 1924 i 1936: l'«Edició Faruk», en honor al llavors governant, Faruk I d'Egipte.
Les raons donades per a la popularitat de Hafs i Asim són moltes: és fàcil de recitar o simplement que «Déu els ha triat».[7] Ingrid Mattson atribueix a les edicions produïdes a la impremta l'augment de la disponibilitat de l'Alcorà escrit, perquè en permet una producció massiva, i això, d'altra banda, comporta una pèrdua en la quantitat o diversitat de qirāʼah.[8] Aquest text escrit ha esdevingut canònic i la recitació oral ha perdut gran part de la seua anterior igualtat.
El desacord musulmà sobre si incloure la bàsmala en el text alcorànic arribà a un consens després de l'edició del 1924, que la hi va incloure com la primera aleia de la primera sura de l'Alcorà, anomenada Al-Fàtiha, però la va incloure com una línia de text sense numerar que precedia les 112 sures.[9] L'edició del Caire adoptà la tradició de Kufa de separar i numerar els versos i, per tant, estandarditzà una numeració de versos diferent a l'edició del 1834 de Flügel.[10] Va adoptar l'ordre cronològic dels capítols atribuït a Abd-Al·lah ibn Abbàs, que fou àmpliament acceptat després del 1924.[11] Una gran quantitat d'exemplars de l'Alcorà anteriors al 1924 foren destruïts llançant-los al Nil.[6]
Els membres destacats del comité incloïen l'erudit islàmic Muhammad b. 'Ali al-Husayni al-Haddad, principal lector de l'Alcorà d'Egipte (xaykh al-maqari). A més a més de Bergsträsser, Jeffery i altres acadèmics o erudits occidentals que aleshores treballaven a Egipte. Deixant de banda les diferències metodològiques, l'especulació al·ludeix a un esperit de cooperació. Bergsträsser restà impressionat amb el treball.[6]
Vegeu també
[modifica]Referències
[modifica]- ↑ Imane. «مصحف الملك فؤاد عام ١٩٢٤: النصّ والتاريخ والتحدّيات – معهد الدراسات الشرقية للآباء الدومنيكان» (en àrab). [Consulta: 8 maig 2022].
- ↑ «Qur’ān 12-21. Translations of the Qur’ān in Europe, 12th - 21st centuries.». quran12-21.org. [Consulta: 8 maig 2022].
- 1 2 3 4 Conidi, Emanuela. Arabic types in Europe and the Middle East, 1514-1924: challenges in the adaptation of the Arabic script from written to printed form.. OCLC 1079208428.
- ↑ Stefan Wild, "basmallah" The Quran: an Encyclopedia, Routledge.
- ↑ «Printing of the Qurʾān». A: McAuliffe. Encyclopaedia of the Qurʾān. IV. Brill Publishers, 2006. DOI 10.1163/1875-3922_q3_EQCOM_00158. ISBN 90-04-14743-8.
- 1 2 3 Reynolds, Gabriel Said. «Introduction: Qur'anic Studies and its Controversies». A: Reynolds. The Qur'an in its Historical Context (en anglés). Abingdon-on-Thames, Oxfordshire: Routledge, 2008, p. 1–26. DOI 10.4324/9780203939604. ISBN 978-0-415-42899-6.
- ↑ «Popularity of the recitation of Hafs from 'Aasim. Fatwa No: 118960». Islamweb, 09-03-2009. [Consulta: 11 abril 2020]. (Qatari Ministry of Awqaf and Islamic Affairs)
- ↑ Mattson, Ingrid. The Story of the Qur'an: Its History and Place in Muslim Life. John Wiley & Sons, 2013, p. 129. ISBN 9780470673492.
- ↑ «Basmala». A: McAuliffe. Encyclopaedia of the Qurʾān. I. Brill Publishers, 2006. DOI 10.1163/1875-3922_q3_EQCOM_00024. ISBN 90-04-14743-8.
- ↑ «Preface». A: McAuliffe. Encyclopaedia of the Qurʾān. VI. Brill Publishers, 2006. ISBN 978-90-04-14764-5.
- ↑ «Chronology and the Qurʾān». A: McAuliffe. Encyclopaedia of the Qurʾān. I. Brill Publishers, 2006. DOI 10.1163/1875-3922_q3_EQCOM_00034. ISBN 90-04-14743-8.