Li Puella in li Nebul

Ancor unvez un misteriosi raconta.

Yo nequande amat li autun, yo mem odiat it. Yo sempre sentit li manca del estive. Li autun es quam un adio. Yo posset odorar li frigid aere e coses, queles yo volet obliviar.

Malgré li frigid tempe yo surtit ex li dom de mi familie. Yo volet esser sol pos li dispute con mi matre. Ella plendit se sempre que yo ne auxilia suficent in li dom. Ma li veritá es, que si yo fat alquó, ella ne esset content qualmen yo ha fat it: „Tu have nu 15 annus Teodora e tu deve auxiliar plu in hem. E tu deve far li coses con plu grand cuida.“ It es sempre li sam paroles. Yo odia it! It semblat a me, que li vente portat ancor su paroles a me.

Subitmen yo videt li nebul. It crescet rapidmen e bentost li tot strada esset solmen un grisi linea. Yo tirat mi rubi anorak plu strettmen e haltat sur li strada. Yo attendet. Ta! Yo videt un motion inter li árbores.

„Salute? Qui es ta?“, mi voce sonat strangimen in li nebul.

Subitmen yo videt un puella, qui exeat ex li nebul. Ella esset circa in mi etá e havet sam quam yo rubi capilles. Li misteriosi puella portat un pallid robe, quel volettat in li vente, benque li aere esset calm. Su long rubi capilles esset humid pro li nebul, su pelle esset pallid quam papere.

„Esque tu ha perdit li via?“, yo questionat.

Ella regardat fixmen a me e subridet. It esset un trist e savent subride.

„Yo atende a alquí“, ella finalmen respondet.

„A qui?“, yo replicat per un altri question.

„Que alquí fa venir me a hem“, elle replicat.

Yo volet questionar qual person to esset, ma subitmen yo sentit, que li vente cessat sufflar. Nu omnicos esset tranquil: Null brue, null auto e null avie. Solmen calme.

„Quo es tui nómine?“ yo questionat con bass voce.

Li pallid puella regardat denov fixmen a me. In su verdi ocules spegulat se li nebul.

„Yo have li sam nómine quam tu“, ella susurrat.

Yo sentit un augmentant frigore in me: „Quo tu vole dir per to?“

Ella aproximat se a me e susurrat a me:

„Yo es ci, proque tu ha foreat.“

Tande ella dissoluet. Li nebul devorat la.

Yo stat ta sol e mi cordie palpitat rapidmen. E subitmen yo perceptet que yo ne posset plu vider un spira. Null spira e null passus in li mudde. Necós. Yo eat a hem.

Quande yo arivat in hem mi matre devenit pallid.

„Ú tu esset?“, ella criat a me.

„Yo esset solmen éxter. Pro quo?“, yo respondet.

Mi matre tremet e dit: „Teodora, tu ne posse simplic desaparir. Ne ancor un vez!“

Yo esset confuset: „Quo tu vole dir per to? Yo ne comprende, mamá?“

Ella regardat fixmen a me e havet lácrimes in su brun ocules.

„Hodie exactmen un annu ha passat, desde tu ha desparit in li nebul e ne revenit a hem. Ú tu esset, Teodora?“

Yo apertet li bocca, yo volet protestar, ma mi voce sonat solmen quam un hala in li vente.

Éxter alquó frappat al fenestre. Yo tornat me – e ta in li nebul ella stat.

Ella subridet e ti vez yo savet qui de nos esset li ver puella…

Li moment del Nov-annu

Mi nómine es Raffaela, e yo ne volet esser ci sur li festa ho-vésper, ma mi max bon amica Annabelle hat fortiat me.

„Tu ne posse esser in li Nov-annu nocte sol, Raffi.“, ella hat dit.

Ella pensat que to vell esser plu bon por me. Vermen. Ma pos li separation de mi partner omnicos sentit a me fals. Mi rision, mi cordie e anc mi rubi-blond capilles, quelles hodie cadet líbermen super mi dorse. Mi partner? Un grand ilusion! Il esset maritat e il ne volet forlassar su marita pro me. Solmen yo hat credet to. Yun e naiv quam yo es. Nu to es li passate. In mi mente ancor tro mult memories quam il tuchat mi capilles e mi tot córpor. E subitmen il abandonat me quam un old sabate. Il savet antey que il havet un marita e du infantes.

Li litt apartament de Annabelle esset plen. Musica, voces, rision e li glasses cliquettat. Partú esset homes, qui tenet se, quam il vell haver timore restar in li old annu. Yo stat con un trincage in li manu al márgine del salon e observat les. Ma yo ne sentit me quam un parte de les.

E subitmen yo videt le.

Ti ínconosset mann con li obscur capilles ne stat in li centre. Il ne ridet e il ne dansat. Il solmen inclinat se al fenestre quam il ne apartenet al festa e poy il regardat a me fixmen. Ni brevi, ni curiosi, ma it semblat a me que il hat serchat me in ti chambre, quel esset plen de homes.

Yo sentit que mi stomac contraet se.

Quande il aproximat se a me, li musica devenit min sonori. O esque to esset nur mi imagination?

Il dit a me: „Tu aspecte quam tu es ci, ma in tui mente tu ja es in li sequent annu“.

To esset un tre strangi salutation. Yo subridet: „Esque to es tant evident?“

„Por me yes“, il replicat.

Su voce esset calm, proxim. Tro proxim por un foreno. Malgré to, yo ne recedet. Fórsan yo hat trincat tro mult. Su manu tuchat me por un brevi moment, quam il vell provar, ca yo esset real.

„Yo es Raffaela“, yo dit.

Il inclinat li cap quam il hat savet it: „Yes, yo save“.

Esque Annabelle hat narrat pri me? Yo reflectet, ca yo questionat it, ma yo decidet que yo ne fat it.

Noi ne parlat mult. To ne esset necessari. Su proximitá esset plu calid quam li alcohol, su regardes esset plu honest quam omnicos que yo hat pervivet in li passat mensus. Quande il traet me al area por dansar, yo mettet mi manus ad sur su epoles e su córpor trovat li mi quam noi ne fat to por li unesim vez, fórsan ne ci, fórsan ne nu.

Su fingres glissat super mi tallie e mi dorse. Null hesitation. Null possession. Solmen presentie.

Quelc secundes ante minocte il se inclinat a me e chucotat: „Tu deve lassar forear lu old, altrimen tu ne posse sentir lu nov.“

Tande il besat me.

Ne prudentmen. Ne brevimen.

It esset un besa, quel lassat me obliviar, qui yo esset e que mi mente esset vulnerat. Su manu jacet firm ad sur mi dorse, il tenet me quam it vell esser su obliga. Por ti moment. Por ti transition. Yo clúdet mi ocules.

Noi contat li final secondes del old annu. Deci, nin, ott.

Yo re-apertet li ocules.

Il hat desaparit.

Circum me. Jubilé. Inbrassamentes. Piro-tecnica. Annabelle criat mi nómine. Ma yo sentit solmen mi cordie, quel ancor savet, ú su manus esset.

Sur li plance de fenestre esset un cedul. Yo ne savet pro quo, ma yo esset cert, que it esset por me.

Yo leet: „Quelc homes incontra te ne por restar, ma por amemorar te in li just témpor. Felici Nov-annu, Raffaela.“

Yo aspirat profundmen li frigid aere.

E por li unesim vez desde li separation, yo ne sentit ta dolorosi vacue in me.

Annabelle trovat me in li cocinería. Ella hat ja serchat me éxter. Yo stat nudipedat sur li frigid parquett e tenet mi glass fixmen in li manu e regardat fixmen in li vacue quam yo hat perdit quocunc.

Annabelle ricanat e dit: „Ú es tui calid amator?“

Yo palpebrat: „Qui?“

„Li chap con li obscur capilles“, Annabelle respondet. „Vu esset… tre ocupat“, ella hihicat quam un litt puella.

Mi cordie saltat in mi péctor e yo questionat: „Esque tu conosse le?“

Annabelle regardat a me e lentmen replicat: „No, yo pensat, que tu conosse ti mann.“

Yo sucusset li cap: „No, il esset subitmen ci“.

Annabelle pensat que yo burlat e hihicat denov puerilmen, ma quande ella videt mi visage, ella cessat: „In órdine, tu es seriosi.“

Yo inclinat li cap: „Quo es su nómine?“

Mi blond amica levat li epoles: „Yo ne save. Yo ne hat videt le antey. E ples creder me, yo conosse ci presc omnes.“

„Esque il hat dit, de ú il venit?“, yo questionat desesperat.

„No“, Annabelle prendet li glass ex mi manu e regardat a mi ocules: „Ma Raffi … vu ha dansat, ridet e besat. To esset real. Tre real.“

Mi córpor confirmat to strax. Li memories pri su manus a mi tallie esset ancor tro clar, tro calid. Li sentimentes sub mi pelle esset tro intensiv por ha esset solmen un imagination.

„Il ha desaparit quam un somnie in li matine“, yo dit piani.

Annabelle examinat mi per su ocules: „To es … nov.“

Noi ambi ridet, ma it ne sonat vermen gay.

Ma ti brevi momentes de felicitá suficet por dar me li corage far li unesim passu in li nov annu.

Li Estive del Inspiration

Original raconta in Interlingue publicat in Posta Mundi 47 in li junio 2025.

Li salosi brise titillat li nase de Mia durant ella marchat along li plage. Su long, brun capilles pendulat in li vente. Li 14 annus havant puella hat conligat su capilles a un cavall-caude. Li sand esset calid sub li pedes de Mia e li bruida del undes creat un tranquilisant melodie. Su genitores ja atendet la in li hotel, ma Mia besonat ti momente del calma e del solitá. Sovente su genitores tractat la ancor quam un infante.

Mia havet 14 annus e passat li vacanties de estive con su genitores in un litt cité al marborde in Italia. Li jornes esset plenat per manjar gelate, natar in li mare, insolar se e visitar picturesc villages. Ma profundmen in li cordie de Mia esset un desire, quel devenit plu e plu fort in ti relaxat atmosfere. Mia revat pri devenir autoressa. Ella amat inventer racontas, crear caracteres por su racontas e picter picturas per paroles. Mia prendet sempre un nota-caderne con se. Ella plenat it con idés, observationes e su unesim litterari provas.

Durant ti pos-midí Mia decovrit un old fémina, qui sedet sur un banca al fine del plage. Li pelle del fémina esset brunat per li sole e plen de macules. Li old fémina regardat al scintillant mare. It semblat a Mia que li fémina esset tant profundmen in su pensas que ella ne perceptet li puella. Mia prudentmen aproximat se al old fémina e li puella sedendat se in un cert distantie sur li sam banca.

Pos quelc minutes li old fémina tornat se a Mia e subridet al puella: „Bon die“, ella dit con un calid voce, quel anc contenet un litt melancolie.

„Bon die, senora“, Mia respondet timidmen. Por quelc momentes nequí dit un parol, ma li silentie ne esset desagreabil. Tande li old fémina dit: „Li mare … it narra tant racontas. Quo tu pensa pri to?“

Mia inclinat li cap zelosimen: „Yes, yo anc pensa to. Quelcvez yo imagina me to quo li mare ja ha videt.“

Li ocules del old fémina splendet: „Ho yes, it fa to. Li mare ha videt aparir e desaparir cuples de amore, it ha persistet stormes e it ha travivet li max calm descentiones del sole. Chascun unde es quam un chucotat secrete.“

Mia esset fascinat. Ella extraet su nota-caderne e comensat notar li paroles del old fémina. Li maniere in quel ella parlat, su gestes e li melancolic expression in su ocules fat un grand impression al puella. It semblat a Mia quam un libre, quel ne es ancor scrit.

Mia e li old fémina comensat conversar unaltru. Li old fémina narrat pri su vive in ti litt cité al marborde, pri su yunesse, pri su reves e li changeamentes, queles ella ha pervivet. Mia escutat atentivmen e notat diligentmen to quo li fémina dit. Li puella sentit, qualmen ex li paroles del old fémina in su mente format se a un raconta inspirat de ti incontra.

Quande li sole lentmen descendet e pictet li ciel in colores splendid, Mia dit adío al old fémina. Mia dit: „Mersí, vu ha auxiliat me vermen mult!“

Li old fémina denov subridet e dit: „It esset un grand plesura por me, mi cara. Oblivia nequande audir li narrationes, qui es circum te. Ili ja atende que alquí narra les.“

Quande Mia retornat al hotel-chambre, ella sentit un fort desire scrir. Ella sedentat se al litt scri-table in li litt hotel-chambre e comensat scrir. Li paroles exfluet ex ella. Mia racontat pri un yun puella, qui incontrat in li vacanties un sagi old fémina al marborde. E li yun puella decovrit per li old fémina li fortie del racontas. Ella descrit li bruida del undes, li odore del sale e li colores del descension del sole.

In ti nocte Mia scrit longmen, su genitores permisset it. Quande ella finalmen cludet su nota-caderne, li puella sentit un grand contentament. Li conversation con li old fémina evocat alquó in Mia. It ne hat solmen infortiat su desire devenir un autoressa, ma it hat anc dat a ella un nov profunditá e importantie. Mia comprendet que narrationes es partú – in li homes, in li natura e in li litt momentes del vive. E li puella volet aprender capter ti narrationes e ella volet far les vivent per su paroles. Li vacanties estival in Italia esset plu quam relaxion al plage, natar in li mare e manjar gelate por Mia. It esset li comense de un nov capitul in li vive de Mia. Su narration pri li incontra del yun puella con li old fémina mem ganiat un premie litterari por yun autores.

Al Hazan: Yo havet un somnie (canzon)

Yo ha traductet li canzon „I had a dream“ (Yo havet un somnie) de Al Hazan. It es un tre old canzon. Yo conossentat it per li curt film „Laura hasn’t slept“ (Laura ne ha dormit) de Parker Finn, ex quel esset creat li tre successosi horror-film „Smile“ (Subride). Li curt film „Laura ne ha dormit“ finit per li canzon. Povri Laura…

Yo havet un somnie

Yo havet un somnie

Tard durant li passat nocte

Yo somniat que tu esset ci

Tenent me firm

Quande yo avigilat me

Tande esset lacrimes in mi ocules

O qual somnie yo havet in li passat nocte

It semblat tant real

It semblat tant ver

Havent te ci

Tenent me firm

Li lacrimes queles yo plorat

Ili esset ta sur mi lette

O qual somnie yo havet in li passat nocte

Tu tenet me in tui brasses

Yo esset excitat a tot tui charme

Tu besat me e dit a me que

Tu amat me

Tande mi cap comensat tornar

E li car guttes desaparit

Quande yo regardat fixmen al plafon

Super me

Yo save quo tu ha fat in li estive passat, Emma!

Original raconta in Interlingue-Occidental

Emma sedet al su scrituore e regardat fixmen a su smartfon. Li hem-taches in matematica jacet avan ella, ma su pensas esset in un altri loc. Subitmen li smartfon vibrat e Emma directet su atention al ecran del telefon. Ella hat recivet un missage, ma li númere del telefon esset ínconosset.

Li puella leet li missage: „Salute Emma, yo save quo tu ha fat in li estive passat.“

Emma sentit qualmen su cordie palpitat plu rapidmen. Li paroles lucet menaciant sur li ecran del smartfon. Li timore in su mente crescet. Ella devet pensar al horror-film „Yo save quo tu ha fat in li estive passat“. Emma hat regardat ti-ta film ante quelc semanes con su max bon amica Mia. In li film tal missages esset un ómine por evenimentes horribil. „Esque ti missage esset solmen un joca o esque yo es vermen in dangere“, li puella pensat con un augmentant panica.

Li fingres de Emma tremet quande ella respondet al strangi missage: „Qui es tu? Quo to significa?“

Li responde venit ínmediatmen: „Tu posse obtener saventie pri to si tu veni deman al minocte al old árbor sur li corte del scola.“

Emma reflectet intensivmen. Esque yo deve informar alquí pri to? Fórsan mi genitores? Mem li policie? Ma quo va evenir, si to esset solmen un stult burla? Altrimen, quo va evenir si to esset vermen dangerosi? Li puella vocat: „Yo besona auxilie.“ Emma decidet que ella narra li tot strangi afere pri li missage a su max bon amica Mia.

Li die sequent Emma narrat a Mia pri li missage. Mia esset entusiastic e dit: „To es quam in un horror-film o detectiv film! Emma, lass nos ear juntmen al old árbor sur li corte del scola ye minocte! Fórsan noi va soluer un enigma quam detectives in un film!“

Ambi puellas esset in li etá de 14 annus. Mia esset un puella corageosi, ma Emma esset un poc plu prudent quam Mia. Pro to Emma ne esset entusiastic pri li idé de Mia, ma anc Emma esset tre curiosi. Ella certmen ne va ear a ta loc sol, ma in li fine Mia persuadet la e ella consentit.

Ye minocte li du puellas eat prudentmen e sin brue al corte del scola. Li old árbor esset gigantesc e alt. It aspectet in li luce lunari fantomatri. Emma audit in li distantie un cucú. Ella memorat que su ava sempre dit que si on audi un cucú in li nocte to significa que un person va morir bentost.

„Nequí es ci“, Emma chucotat, ma subitmen su smartfon vibrat. Un nov missage ha arivat: „Torna te!“ Li ocules de Emma e Mia alargat se. Emma devet glotir pro timore.

Li du puellas tornat se rapidmen. E ta! In li ombre del árbor stat un person, ma on ne posset vider li visage. Emma sentit que su genús devenit moll pro timore, ma Mia eat vers li person ínconosset: „Qui tu es? Quo tu vole?“, ella vocat. Emma admirat li corage de su max bon amica.

Li person eat vers li luce. To esset Tim, qui esset in li sam classe quam Emma in li scola. Il tenet un libre in su manu e grinat. „Yo vole dar a te li libre, car Emma“, il dit e presentat it a Emma.

Emma esset perplex e prendet li libre. It esset su propri diarium. Ella hat perdit it durant li estive al lago. Durant Emma esset ancor mut, Tim subitmen prendet su smartfon e fat un foto de Emma quande ella stat con apert bocca e regardat al libre.

„Tu vermen aspecte comic. E tu esset vermen tre arogant. Yo volet haver un rendevú con te, ma per tui diarium yo save nu que tu ha solmen mocat me! Yo va metter li foto in li internet chat de nor classe del scola. Ommes deve saver que tu es stult!“, il dit ridient.

„Tu ha leet mi diarium! To ne es amusant!“, Emma clamat furiosimen. Mia provat forprenar Tim li smartfon, ma Tim esset plu rapid e forcurret. Tim inviat li foto al internet chat del classe.

Bentost venit li unesim reactiones in li chat. Ma li comentaries esset altrimen quam Emma hat expectat. Quelc membres del gruppe mem laudat Emma. Alquí scrit: „Tre bon, Emma! It esset tre corageosi que tu eat ye minocte al corte del scola.“ Un altri scolera comentat: „Tim, tui conduida esset vermen infantesc!“. Ma anc Tim havet suporte, un púer scrit: „Li visage de Emma aspectet tre drolli! Mersí pro li amusant foto“.

In li die sequent Emma incontrat Tim in li scola. Ella comensat rider quande ella videt le. Tim esset tre astonat e questionat: „Yo pensat que tu es colerosi. Yo ha leet tui diarium. Pro quo tu ride?“

Emma respondet: „Fórsan tu comprende me nu plu bon. E yo ha aprendet que yo ne deve esser sempre perfect por esser fort. E li reactiones in li chat ha monstrat que tui conduida ne esset corect.“

Tim esset impresset pri li reaction de Emma e dit: „Yo esset tre desperat que tu ne desirat haver un rendevú con me. Excusa Emma!“

Emma subridet e respondet: „Acceptat! Lass nos obliviar li tot afere. Adminim nu tu save ne solmen to quo yo hat fat in li estive passat, ma anc quo yo hat pensat.“

Emma prendet li diarium e decidet que ella va atenter plu bon pri it in li futur.

Laura e li secrete del lanterne in li nive

Yo scrit un litt raconta original por Crist-nascentie. Yo desira felici Crist-nascentie a omnes!

Laura e li secrete del lanterne in li nive

It esset un véspere frigid in li decembre e li unesim flores de nive dansat in li aere quande Laura esset sur li via del scola a hem. Por Laura nu li max bell seson del annu hat comensat: Crist-nascentie! Ma ho-annu it sentit altrimen por ella. Desde Marina, qui esset li max bon amica de Laura, hat translocat a un altri cité, Laura havet li sentiment que alqúo mancat.

„Fórsan yo es tro old por li magie de Crist-nascentie“, ella murmurat pianimen. Laura ludet football con un litt bul de nive.

Ma eante li litt strada detra li parc, Laura perceptet alquó strangi. In li medie del abandonat allé lucidat un ancian lanterne, benque null altri lanterne iluminat li stradette. Ella aproximat se curiosimen. Li lanterne ne solmen scintillat aurin, ma it mem pulsat quam it vell respirar.

Subitmen Laura audit un dulci voce: „Esque tu besona un poc magie de Crist-nascentie, Laura?“

Laura terret e retrosaltat: „Qui es ci?“

„It es yo, li lanterne o plu precisi li guardian del miracul de Crist-nascentie“, li voce respondet calm.

Laura palpebrat íncredentmen: „Lanternes ne posse parlar. Yo es certmen solmen tro fatigat.“

„Ho yes, naturalmen yo posse parlar! E yo crede que tu manca alquó, Laura. Fórsan yo posse auxiliar te retrovar to quo tu manca.“

Benque Laura esset tre astonat e timet un poc, li curiositá del puella esset plu fort quam li timore e ella questionat: „E qualmen tu vole far to?“

„Yo va dar a te un tache“, li lanterne explicat. „Si tu soluet it, tu va vider que li magie de Crist-nascentie nequande va desaparir e que it ne depende de tui etá.“

Laura inclinat li cap, benque ella esset íncert, quo va expectar la: „Bon, quo yo deve far?“

„Tu deve trovar tri coses: un donation, quel es creat sin pecunie, un esperantie perdit e un subrise, quel alcun besona.“

Ante que Laura posset questionar alquó, li laterne subitmen ne lucidat plu e tacet. Li strada esset denov obscur e li puella stat sol in li nive.

Ye li sequent die Laura comensat su sercha. In prim ella constructet un litt donation por su vicina seniora Gruber, qui esset trist e sovente sol pos li morte de su marito. Laura plicat un litt ángel ex papere, quel ella ornat con splendore e colores. Quande Laura aportat li ángel paperin a su vicina li ocules de seniora Gruber brilliat pro joya.

„Esque tu ha fat to self? Ho, qual bell! Mersí, Laura“, ella dit subrident.

To esset li unesim signe: li donation sin pecunie.

Nu ella devet trovar un esperantie perdit. In li posmidí Laura visitat li parc, in quel ella sovente hat ludet con su amica Marina. Ta ella trovat un litt púer, qui desperatmen serchat su can. „Mi can ha forcurret! Yo ne trova it plu!“, il singlutat.

Lisa auxiliat le serchar li can e pos un hor ili trovat li animale detra un arbuste, quel esset covrit per nive. Li púer inbrassat su can e esset tre felici.

Nu anc li duesim signe esset realisat: li esperantie perdit.

Durant li véspere Laura reflectet pri li ultim signe – un subrise, quel alquí besona urgentmen. In ti moment Laura devet pensar pri su seniori fratre Ben. Il ne standat bon desde quelc semanes, pro que il fallit in un exámine important in li scola. Laura frappat al porta del chambre de Ben e sedentat se apu il.

„Tu deve saver“, ella comensat, „malgré to tu es li max bon fratre dil munde. E yo paria que tu va certmen successar in li exámine ye li sequent vez.“

Ben suridet por li unesim vez desde dies e dit: „Mersí, Laura. To significa mult a me.“

Ye li sequent véspere Laura eat denov al allé e vermen: Li lanterne lucidat denov!

„Tu ha trovat li tri signes“, dit li leni voce. „Un donation, un esperantie e un subrise – to es li ver magie de Crist-nascentie! Li magie de Crist-nascentie es format per donar joya a altri persones.“

Laura subridet. Ella sentit se subitmen plu levi e ella savet que li lanterne havet rason.

„Mersí“, ella dit, ma quande ella palpebrat li lanterne hat desaparit.

Desde ti die Laura savet, que li magie de Crist-nascentie ne es in li donationes o in li multicolori luces, ma in li litt coses queles on fa por altri persones. E in ti annu Crist-nascentie esset plu bell quam jamá antey por Laura.

Li Ales del Libertá

Original raconta de Dorlota Burdon

Amelie esset un puella de 12 annus. Ella habitat in un litt village, quel esset circumdat de densi forestes e alt montes. Amelie havet long rubi capilles, queles crispat se in bucles. Su tot visage esset plen de lentiges. Li puella esset conosset in li village pro su grand curiositá e pro su crede ínperturbabil que li munde posse ofertar la plu quam to quo ella ha videt til nu. Li village esset quiet, presc silent e li vive ta esset un dial rutine, quel nequande changeat mult. Chascun die es quam li altri, ma li homes semblat esser content pri to, ma Amelie esset altrimen.

Durant un nocte, quande li plenilune stat altmen al ciel, Amelie decidet sequer li voce de su cordie. Ella furtivmen vadat ex li dom e mettet su nov rubi bottes e eat ad-in li foreste obscur. Ma li lune brilliat tant clar, que it lucidat li viette avan ella. It semblat a Amelie que li lune volet monstrar la li via.

Eante plu e plu profundmen ad-in li foreste, Amelie sentit un strangi presentie. It esset quam li natura circum ella avigilat se. Li árbores comensat chuchotar e li vente portat paroles secret a ella. Subitmen ella audit un murmura, quel ne venit del vente, ma de un litt luce ardent, quel dansat inter li árbores. It esset un libellul, de quel ales scintillat in li clar luce del lune.

Li libellul chuchotat: “Seque me!”, con un voce, quel sonat quam un canzon por Amelie.

Ella sequet li libellul sin hesitar e li insecte ductet la a un celat lago, quel esset situat profundmen in li foreste. Li lago esset clar e pur quam un cristalle e it reflectet li stelles del ciel. Amelie agenuat se e regardat ad-in li clar aqua del lago. Li aqua esset quam un spegul e ella posset vider se self, ma ella perceptet un changeament strangi sur li dorse de su córpor: Subitmen ella havet du ales sur su dorse!

Li puella aterret e questionat astonat: “Quo es to?”

“To es tui ales del libertá”, li libellul explicat. “Ili solmen apari, si tu es pret por abandonar li customalum e por trovar tui propri veritá.”

Amelie sentit un mixtura inter excitation e timore. Ella nequande hat credet, que un tal cose esset possibil, ma profundmen in su cordie ella savet, que to esset li momente pri quel ella hat atendet su tot vive. Ella expandet su ales e ella sentit li calid brise, quel circumdat la.

“Vola Amelie, vola!”, li libellul incorageat li puella usar su nov ales.

Talmen Amelie saltat plen de corage in li aere. Su ales portat la trans li lago, plu alt e plu alt til ella ascendet súper li cimes del árbores. Su rubi capilles volettat in li vente. Li puella esset felici e ella posset sentir lacrimes de beatitá sur su guancies.

Amelie videt del ciel quande su village devenit plu e plu micri. Ella sentit un libertá, quel ella ne hat conosset nequande antey in su tot vive. Li munde esset mult plu grand e mult plu bell quam ella hat jamá imaginat se it.

Amelie volat durant li tot nocte e decovrit locs, pri queles ella mem ne hat audaciat revar. Finalmen quande li unesmi radies del sole matinal besat li horizonte, ella aterrat suavimen al márgine del foreste, proxim de su village.

Su ales desaparit, ma li libertá restat in su cordie. Amelie strax savet, que ella nequande va esser li sam person quam antey pos ti nocte del magie e poesie. Ella hat videt li munde, e nequí e nequo posse forprender to de ella.

Desde ti die ella vivet su vive altrimen, con un scintille, quel brilliat plu luminosi quam jamá antey. Amelie savet que li ales esset sempre che ella, pret por portar la in li libertá, quandecunc ella desira it.

Ti raconta esset publicat in li revúe Posta Mundi 45 in li decembre 2024

Abandona it! (Raconta de Franz Kafka)

Yo ha traductet li curt raconta „Abandona it!“ („Gibs auf!“) del scritor famosi Franz Kafka (1883-1924) ex german a Interlingue. Li parábol esset scrit in li annu 1922, ma Max Brod publicat it solmen in li annu 1936 pos li morte de Kafka. Max Brod trovat li manuscrite de ti raconta in li heredage de Franz Kafka.

Abandona it!

It esset tre tost in li matine, li stradas esset pur e vacui, yo eat al station ferroviari. Quande yo comparat li clocca de mi horloge con li clocca, quel monstrat li grand horloge de un turrre, yo videt que it esset mult plu tard quam yo hat pensat. Yo devet mult hastar nu. Li horrore de mi decovrition fat me ínsecur pri li via. Yo ancor ne conosset bon li cité. Felicimen un policist esset in li proximitá. Yo curret a il e questionat le radipmen respirant pri li via.

Li policist subridet e dit: „Tu vole questionar me pri li via?“

„Yes“, yo dit, „proque yo ne posse trovar it self.“

„Abandona it, abandona it“, it dit e tornat se con un grand elan, quam homes, qui vole esser sol con su rision.

Robes (Raconta de Franz Kafka)

Yo ha traductet li curt raconta „Robes“ („Kleider“) del scritor famosi Franz Kafka (1883-1924) ex german a Interlingue. Li raconta esset publicat in li annu 1913 in li colection de racontas „Betrachtung“.

Robes

Sovente quande yo vide robes con multiplic plicas, crispat borduras e ornamentes, queles mette se bellmen sur bell córpores, tande yo pensa que ili ne va longmen restar talmen, ma ili ma reciver plicas, queles on ne posse plu glattar, ili va reciver polve, quel, spess in li ornamentes, on ne posse plu efaciar, e que nequí vole se fa tant trist e risibil, metter se diari in li sam robe preciosi in li matine e desmetter it denov in li véspere.

Ma yo vide puellas, qui es certmen bell e monstra multiplic muscules e maleoettes ravissent e pelle tendet e masse de capilles tenui, e támen ellas apari diari in un sol vestiment de mascas, ellas sempre mette li sam visage in li sam palmes e fa reflexer it in su spegul.

Solmen quelcvez in li véspere, quande ellas retorna tard de un festa, li robe sembla a ellas usat, tumid, polvea, de omnes ja videt e apen plu portabil.

Omni puellas vole besar (Traduction de un canzon)

Yo ha traductet li textu de un old canzon de german a Interlingue. Yo ha serchat canzones queles have li parol „puella“ in li titul. E per to yo ha descovrit li canzon „Omni puellas vole besar“ (German: Alle Mädchen wollen küssen). Li originale de ti canzon ex li annu 1960 cantat de Peter Kraus. In li 1987 li german punk gruppe Die Toten Hosen fat su version de ti canzon sub su pseudonime Die Roten Rosen. Hodie li textu e li canzon sembla e me un poc ridicul, ma ancor amusant.

Omni puelleas vole besar

Omni puellas vole besar,
E saver omnicos pri li amor‘.
E ne vole mancar alquó por esser felici,
Ellas vole omnes esser felici.

O mi bebé, Susi bebé,
esser yun es tant bell.

Omni púeres vole audir,
Que li puellas desira les,
E que Ellas vole esser in lor proximité.
Ili vole esser felici.

O mi bebé, Susi bebé,
esser yun es tant bell.

Omni puellas vole besar,
E saver omnicos pri li amor‘.
E ne vole mancar alquó por esser felici,
Ellas vole omnes esser felici.

O mi bebé, Susi bebé,
esser yun es tant bell.

Omni puellas vole besar,
E saver omnicos pri li amor‘.
E ne vole mancar alquó por esser felici,
Ellas vole esser felici.
Ellas vole omnes esser felici.